El nom fa la cosa
S’està instal·lant el consens general que a Gaza s’hi està cometent un genocidi. D’acord. I fa un mes, què era? Perquè ja fa mesos que denunciem les atrocitats i excessos comesos per Israel en aquest conflicte. Què passa quan s’eleva la qualificació de la cosa a una terminologia nova? Doncs l’efecte és doble: per una banda, automàticament s’obtenen més simpaties de l’opinió pública internacional (la famosa batalla del relat), i, per l’altra, s’entra en una qualificació jurídica diferent que té uns efectes penals agreujats. Si Rússia estigués cometent un genocidi a Ucraïna, sens dubte les manifestacions contra Putin haurien revifat arreu d’Europa (en lloc d’aquesta vergonyosa paràlisi). Al principi Hitler també es va limitar a fer invasions, quan encara no es coneixia (o no es denunciava) l’Holocaust: es comença envaint territoris, o el que és el mateix, no respectant els drets dels pobles, i s’acaba no respectant la vida. Genocidi és, doncs, un canvi de pantalla. Un canvi de dimensió. És més: si dius que ho és, sembles automàticament propalestí; si dius que no, ets prosionista. Les etiquetes ens etiqueten.
Ja ho vam aprendre aquí: quan es diu “tumulto”, es vol dir sedició. Quan Aznar parla de “kale borroka” en referència a les manifestacions durant la Volta Ciclista a Espanya, està dient terrorisme. Quan es diu “cop d’estat”, es vol dir delicte de traïció. I quan es diu “democràcia espanyola”, es vol dir acatament a la interpretació unilateral de la llei. Hi va haver un moment en què el Consell d’Europa, fins i tot, va parlar de “presos polítics” en referència a les actuacions d’Espanya envers el procés català però ho va fer de manera indirecta, com si no mirés a ningú (però esmentant Espanya i Turquia). L’art de l’eufemisme també el practica Pedro Sánchez quan, en referència també a les manifestacions pro Palestina, exclama “¡Viva el pueblo español!” en lloc de proclamar el seu equivalent, sinònim i autèntic “¡Viva España!”.
El llenguatge no només descriu la realitat: la crea. Quan l’ONU triga mesos a utilitzar la paraula genocidi, el que està fent és ajornar la realitat mateixa. Quan el Tribunal Internacional de Drets Humans no gosa entrar en aquesta definició, marca també els límits de la veritat. Quan un estat no diu “guerra” sinó “operació especial”, està convertint la destrucció en una missió quirúrgica i gairebé legítima. Les paraules són els marcs on posem els fets, i si canvies el marc, canvies el significat del que s’hi conté. El franquisme parlava de “Movimiento Nacional” i no de dictadura, de la mateixa manera que Aznar va començar a parlar de Moviment d’Alliberament Nacional Basc quan negociava amb ETA. Els militars parlen de “danys col·laterals” per evitar haver de dir “morts civils”, i Trump ha passat de parlar de ministeri de Defensa a ministeri de la Guerra. En aquest cas, sigui dit de passada, la nova terminologia és clarament més honesta.
El mateix passa amb els adjectius: no és el mateix dir "extremista" que “d’extrema dreta”, ni “independentista” que “separatista”. A Espanya es va imposar durant anys aquesta última paraula per dotar d’una connotació negativa el moviment sobiranista, a banda dels inefables “supremacistes”, “racistes” i “insolidaris”. Encara avui, segons qui parli, no hi ha “presos polítics” sinó “polítics presos”: un ordre que no és innocent, perquè el subjecte determina si l’acció és política o criminal. De fet, la major part de batalles polítiques es lliuren avui al camp del llenguatge: qui aconsegueix imposar la seva paraula, imposa el seu relat, i qui imposa el relat, condiciona la realitat. Orwell ho va dir amb la llengua “Newspeak” del seu 1984: si elimines la paraula llibertat, elimines la idea de llibertat.
Per això és tan perillós quan els debats es redueixen a paraules. La discussió sobre si a Gaza hi ha genocidi és necessària, però si s’hi esgota tota l’energia política i moral, acabem oblidant que el que hi ha és un poble sotmès, una població massacrada i un dret d’autodeterminació negat. És la mateixa trampa que aquí: el dia que discutim només sobre si hi va haver “sedició” o “desordres públics agreujats” ja hem perdut, perquè acceptem que el debat no és sobre la llibertat, sinó sobre la tipificació penal.
Les paraules defineixen, però també estigmatitzen. Diuen coses, però també les fan. Poden descriure la realitat, però també poden crear-la. Perquè ens vinguin a dir que els escriptors, els de lletres, els de l’adjectiu, no decidim res.