19/06/2021

Contra la normalitat fingida

3 min
Contra la normalitat fingida

Han passat tres anys i mig, però en termes històrics som a l’endemà de l’1 d’Octubre. Estem vivint, encara, en el període posterior a aquella fita; patim els seus efectes, que es fan palesos en el sistema de partits, en la confusió discursiva, l’estat d’ànim general i la mirada poc nítida sobre el futur. Els independentistes que parlen d’un nou embat han d’entendre, doncs, que tots els processos de canvi real volen temps. L’1 d’Octubre no s’explica sense el xup-xup dels deu anys anteriors. I ara tot just sortim d’una llarga ressaca. Hem avançat i tenim actius, però ens falta consolidar un bloc polític clarament majoritari, amb unitat de criteri i una gran massa mobilitzada al darrere. No tenim un programa polític, perquè el 2017 ens el van fer saltar pels aires. I l’Estat ens ha obligat a distreure’ns del que és important en favor del que és urgent, és a dir, la lluita contra la repressió, que és, lògicament, una lluita defensiva.

Per reprendre la iniciativa cal aprendre a discernir què cal fer des del Govern, i què des de fora. S’hauria de governar des de Palau, i des d’enlloc més; però cal fer moltes coses, a més de governar. És cert que el gran capital del sobiranisme són els vots, i que s’ha d’aprofitar cada engruna de poder per enfortir el país i alleujar la situació de la gent. Això no ho pot fer un Govern empantanegat contínuament amb sainets judicials i picabaralles simbòliques. Però fora de l’àmbit institucional, el moviment ha de repensar el camí, fer brillar idees i projectes, burxar les febleses de l’adversari, encomanar, mobilitzar, lluitar quan calgui. Construir el país com a projecte no és una tasca fàcil, però mai no s’haurà fet amb una base tan sòlida. Si no s’entra en una dinàmica constructiva, s’imposaran dues doctrines eixorques, dos placebos que ara mateix generen força soroll gràcies al miratge de les xarxes socials: el processisme, que parteix de la hipòtesi falsa que allò que es va interrompre el 2017 es pot reprendre només fent petar els dits; i el putaespanyisme, que és un relat rebentista i futboler, improductiu però alleujador; una reacció escèptica que s’explica després que l’independentisme edulcorat, rialler i empàtic quedés sepultat pels crits de l’A por ellos.

L’espanyolisme/unionisme també ha fabricat el seu placebo, i en diu normalització. És la gran aposta del PSOE en coalició amb la dreta social catalana. És una argúcia més intel·ligent que les garrotades dialèctiques del PP, però s’hi complementa. Es basa en la idea del poli bo i el dolent. Pedro Sánchez vindrà demà al Liceu a vendre els indults i la “magnanimidad ”, com el policia que visitava el detingut prèviament estomacat, i li oferia un cigarret i una millora de tracte si cooperava. L’estratègia d’Espanya és policial, digna del que és, un Estat caserna, i es basa en la idea (generosament aplicada els últims tres segles) que els catalans som domesticables; és a dir, que amb la dosi justa de violència se’ns pot tenir sota control. En part és una premissa correcta, perquè al Liceu demà hi haurà catalans aplaudint, començant per les elits empresarials, aquelles que intenten erigir-se en el cor bategant del país, com els seus avis i besavis; però de fet, com escriu Manel Pérez a La Vanguardia, només són senyors que esperen “una normalización [...] que les permita volver a su prosaica dedicación a ganar dinero ”. I, mentrestant, a l’Andreu Mas-Colell, que és més savi que deu Cercles d’Economia, l’Estat magnànim està a punt d’embargar-li la pensió com a còmplice del Procés.

Em temo que la normalització està encara més lluny que la independència. No us relaxeu.

Periodista i productor de televisió
stats