Per a la normalització del català (1980)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAmb l’entrada en vigor de l’Estatut, Catalunya ha iniciat una nova etapa de la seva història; una etapa crítica, que pot marcar el recobrament definitiu de la nostra personalitat de poble, o bé la pèrdua definitiva de les senyes d’identitat que ens resten. És important que tinguem consciència d’aquesta realitat, perquè serà només la voluntat del poble català que decidirà cap a quin dels dos resultats ens encaminem. L’aspecte més important d’aquest procés és sens dubte el de la normalització lingüística, perquè la llengua és la senya més clara de la identitat d’un poble. Catalunya existirà com a poble diferenciat en la mesura que el català torni a ser realment la llengua de Catalunya, tal com ho proclama l’Estatut. La tasca, però, no és fàcil. La població actual de Catalunya és formada, gairebé a parts iguals, per catalanoparlants i no-catalanoparlants. Els primers són en gran part analfabets en llur llengua pròpia, individus diglòssics que, en lloc de posseir una llengua que els és instrument apte d’expressió a tots els nivells i d’absorció cultural, posseeixen dues mitges llengües: la pròpia, reduïda als usos familiars, que no saben manejar a nivell públic o de llengua de cultura, i l’oficial, l’única que són capaços d’emprar en aquest nivell, de la qual sols posseeixen el registre estàndard. Els no-catalanoparlants -de llengua castellana, o que han adoptat el castellà com a llengua de relació-, com que no han tingut accés al català per mitjà de l’ensenyament o del tracte directe amb els catalans, han trobat generalment grans dificultats per a assegurar-se’n el coneixement a base de sentir els catalans parlar entre ells, i en molts de casos ni tan sols entenen el català, i se senten discriminats quan algú l’empra davant ells. [...] Cal que tots els catalans ens sentim corresponsables en la catalanització de Catalunya, i assumim plenament la tasca que ens hi correspongui: els comerciants, catalanitzant rètols i anuncis; els mitjans de comunicació, expressant-se cada dia més en la llengua del país; els organitzadors d’actes públics, adoptant mesures que facilitin la generalització de l’ús del català amb el mínim de marginació dels qui encara no l’entenen (distribució de la versió castellana de discursos o mítings fets en català, o almenys d’un resum adequat; breu resum oral abans o després de l’exposició en català; traducció simultània en certes reunions, etc.); els ensenyants, fent de l’ensenyament del català una cosa viva, que proporcioni als alumnes l’instrument natural del seu desenvolupament personal; etc, etc. Evidentment, la responsabilitat més gran en aquest procés recau sobre la Generalitat de Catalunya, i no cal dir que l’actual govern de la Generalitat l’assumeix amb goig i il·lusió. Però poca cosa podria fer si no trobés el suport entusiasta del poble de Catalunya. [...].