Nostàlgia de les dones sàvies
¿Existeix alguna herba remeiera que ens guareixi de l’oblit? "Tots podem trobar la nostra flor, no la tenim tan lluny, segurament la tenim molt endins, amagada", diu Eloi Aymerich, director i productor del curtmetratge de ficció Flor del cel, filmat a la perduda vall de la Vansa (Alt Urgell), al vessant sud del Cadí. Des que el 1991 es va rodar Solitud al vessant nord d’aquesta serralada –de Romà Guardiet, a partir de la novel·la de Víctor Català–, no s’hi havia fet cap altra filmació professional. La Catalunya rural buida viu abandonada i tranquil·la, les dues coses. Una delicada convivència.
El curt d’Aymerich, amb Carme Sansa de coprotagonista (curiosament, també tenia un paper en aquella Solitud), reivindica la memòria de les dones de muntanya, dels matriarcats fràgils dels quals venim. La Carme encarna una síntesi poètica de trementinaire i bruixa, de dona lliure, sàvia, feréstega. Ara en diríem empoderada. Si avui encara és difícil, imagineu-vos fa un segle en un entorn de pagès. Al curt, és ella qui transmet els seus sabers remeiers a la Joana, una nena petita (l’actriu és la genial Ona Pérez; en sentirem a parlar) que veu com el seu germanet, un nadó, està greument malalt. Per guarir-lo, sense fer cas del pare, busca l’ajut de la trementinaire amb l’esperança que la flor del cel salvi l’infant.
Les imatges van ser gravades el passat i gèlid novembre. El paisatge tardoral de la Vansa, amb els seus silencis ventosos i emboirats, amb l’aiguaneu caient damunt el crit desesperat de la Joana, amb la trementinaire trescant per tarteres, carenes i cims a la recerca de la flor miraculosa, és molt més que un decorat de fons: és l’ànima del lloc i de la pel·lícula. Dinou minuts d’una intensa senzillesa, amb alguna llicència espacial, com fer aparèixer l’imponent Pedraforca, que pertany al veí parc natural del Cadí-Moixeró.
Les cases de pagès que hi apareixen són la del cal Quelo Vell, abandonada, i la de cal Pere Baixa, totes dues al nucli de la Barceloneta. També s’ha gravat alguna escena al nucli de Sisquer. Indrets, tots ells, recòndits, evocadors de temps immemorials, quan les hores transcorrien a un altre ritme i tant la vida com la mort tenien una lenta densitat atàvica. Avui ens costa d’imaginar-ho. Flor del cel busca aquesta connexió amb un passat inabastable. Busca l’impossible. Ho fa també amb la veu i l’acordió de l’emblemàtic i nonagenari Artur Blasco, que hi interpreta una cançó composta per Arnau Aymerich, germà del director.
Amb un modest pressupost de 70.000 euros (6.000 dels quals reunits amb el micromecenatge de 147 aportacions), Aymerich, fins ara especialitzat en documentals, ha tirat endavant el seu primer curt de ficció amb la productora pròpia, la cooperativa mataronina Clack. El seu vincle amb la vall ve dels enyorats estius d’infantesa. Ha comptat amb suports molt diversos dels ajuntaments de la zona, el Consell Comarcal, el Parc Natural i altres institucions i entitats. I de molts particulars. La Catalunya de muntanya sumant forces i fent comunitat.
Entre els col·laboradors, Lina Sevillano, ànima del Museu de les Trementinaires de Tuixent, que fa 27 anys que va obrir al públic i on es pot escoltar el testimoni filmat de l’última dona que anava pel món venent herbes, la Sofia Montaner d’Ossera: "M'estimo més ser ocell de bosc que de gàbia". Un crit de llibertat que entronca amb el relleu que recull la Joana al curtmetratge: "Joana, jo soc tu i tu ets jo, i sempre serà així", li diu la trementinaire a la nena.
La flor del cel no existeix. Està inspirada en l’alpina flor de neu o Edelweiss i en la llegenda que hi va associada: representa el coratge, els somnis i l’amor etern. A la pel·lícula, l’exemplar que s’ha fet servir és una flor seca originària del Caucas: és aquesta la que vola de mans de la Carme Sansa a l’Ona Pérez perquè la força de la natura i el poder de les dones sàvies s’obrin camí. Per no oblidar.