Per la nostra sardana (1933)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article –traducció pròpia– del compositor i crític Vicenç M. de Gibert (Barcelona, 1879-1939) a 'La Vanguardia' (26-IV-1933) sobre el llibre 'Per la nostra sardana' del músic i pedagog Joan Llongueras (Barcelona, 1880-1953). Durant la República creixia en el jovent l’afició a ballar sardanes com a esplai que conjumina exercici físic a l’aire lliure, música d’autor, dansa accessible i sentiment comunitari. Sant Cugat del Vallès és des d’avui Capital de la Sardana 2023.

[...] En el llibre Per la nostra sardana el mestre Joan Llongueras ha aplegat poesies, comentaris i parlaments inspirats en el seu amor fervent per la dansa més representativa de Catalunya i motivats en les contingències pròpies del càrrec, que ha exercit aquests darrers anys, de president de la Lliga Sardanista de Catalunya. [...] El llibre conté, entre altres coses, una vibrant reivindicació de Pep Ventura, el patriarca de la dansa nacional, i un sentit record dels poetes que cantaren la sardana: Joan Maragall, naturalment, però també, i amb preferència, per raó de prioritat, Jacint Verdaguer, que –potser molts no ho recorden–, havent vist ballar un sol cop la sardana en un poble de la plana empordanesa, la va cantar un dia, com escriu Llongueras, amb una “visió meravellosament justa i grandiosament simbòlica i representativa de la nostra bella i antiga dansa i dels seus balladors perennes i esforçats”. La poesia de Verdaguer –afegeix Llongueras– conté “tot el sentit profund i persistent de la nostra admirable i renovadora sardana”. Hi ha altres escrits que poden qualificar-se de combat. Trobem en ells la crida reiterada a l’acompliment d’alts deures patriòtics simbolitzats per la sardana; [...] En el mestre Llongueras hi ha sempre entusiasme i exaltació. No sap, no pot defensar a mitges una obra, un ideal; es lliura sempre sense mesura. Més que mai en el cas present serveix una causa justa, més encara, sagrada, perquè la sardana, dilatant els seus cercles, abasta tot un poble. Avui no ens busquem els catalans, un a un, sentint-nos germans: no som, segons la frase de Maragall, un poble “que estima i avança donant-se les mans”. [...] Animadversions i dissensions profundes, per una banda, claudicacions i abandonament de les virtuts catalanes genuïnes, per l'altra, ens esquincen i ens rebaixen... No he de sortir-me del meu terreny; però la trista constatació pot fer-la tot català que estima Catalunya. La sardana hauria de ser el més inclusiu compendi de la pàtria, en el qual ens inspiréssim tots; la sardana, que és unió i unanimitat, respecte mutu i cooperació, i força, i jocunditat, vincle familiar i social, flor de cortesia, d’afecte, de caritat. Això és la sardana: un exemple vivent i palpitant de la tradició secular i a la vegada una actuació de vibrant i apassionada actualitat. “La sardana –concloem amb Llongueras– és una meravellosa síntesi de tot allò que som i de tot allò que volem ser els catalans”. [...] Que sigui la sardana el nítid espill on es reflecteixi una nova Catalunya.