La nostra vanitat fa esclaus
Milions de tones de petroli creuen continents i mars per anar a parar als armaris atapeïts dels ciutadans occidentals. El polièster en totes les seves formes, fibres sintètiques que només poden ser destruïdes si són cremades, teixits tractats amb substàncies tòxiques que enverinen rius, plantes, animals i persones. Vivim en petroli, dormim en petroli, suem petroli. Bona part d'aquestes peces de roba presentades com a atractives i desitjables als aparadors físics i virtuals de les botigues no són gaire diferents de les bosses d’escombraries. Però tan mones, tan lluents. La publicitat massiva fa que dipositem en aquest embolcall insostenible, lleig i incòmode tots els nostres anhels de bellesa i seducció. A la roba li atribuïm infinitat de significats vinculats a la personalitat, l'atracció sexual, l'estatus (emmascarat ara amb paraules com estil, glamur o bon gust), l'èxit amorós i el laboral i, per damunt de tot, creiem que hi resideix la nostra individualitat, l'expressió única del que som. Només que, amb un cop d'ull a la passarel·la quotidiana dels carrers de qualsevol ciutat, resulta que anem vestits tots de la mateixa manera: no som més que obedients soldats del poderós exèrcit del sistema moda.
Durant la pandèmia semblava que havia d'emergir una nova manera de consumir. Quan la producció mundial es va aturar ens vam adonar de l'absurditat dels nostres comportaments compulsius. A casa, i alliberats de les pressions socials, ens vam desprendre de les sabates de taló i la indumentària inútil. Ens vam apuntar al xandall còmode i vam descobrir que pensem, sentim, som més lliures quan no ens estreny res. A veure si la revolució feminista ha de començar per unes sabatilles agombolant-nos els peus.
La indústria de la moda és una de les més contaminants del planeta. El reportatge sobre la roba usada de diumenge passat en aquest diari no és més que una de les cares d'aquest enorme problema que extreu a les consumidores del món occidental una part del seu sou fent-los comprar compulsivament peces que no necessiten, de mala qualitat i pensades per ser descartades en molt menys temps del que es triga a fabricar-les. Dipositem als contenidors de roba la que ja no fem servir convençuts que estem contribuint a donar-li una segona oportunitat però el que es cus avui és, en la majoria de casos, brossa etiquetada. Si alguna cosa val la pena a les botigues de segona mà són les peces de fa més anys, de quan encara es produïa seguint uns estàndards mínims de qualitat. Però la qualitat en el vestir i la seva identificació també són una cultura que s'ha perdut. Les senyores més grans, totes elles criades en entorns en què a moltes cases s'hi feia la roba de tota la família, coneixen la composició de les fibres i la seva adequació a cada temporada i a cada situació, detecten els patrons ben tallats, les costures de qualitat, els detalls que fan que la roba duri anys. Que és com érem sostenibles abans: no reciclant sinó tenint cura de les coses.
L'angle encara més fosc de la moda i la seva perversa expansió (que fa que molts mostrin la seva admiració pels homes que han acumulat riqueses monstruoses amb aquest sistema) és la situació de les treballadores que fabriquen la nostra indumentària. En aquest usar i llençar, en aquest caure en el parany de les ofertes i el canvi constant, no hi ha, per descomptat, una valoració del temps de les persones que el fan possible. Comprem i llencem i amb això alimentem la maquinària de l'explotació laboral a l'altra punta del món (o aquí a tocar, al Marroc o a Turquia). Fins la més pobra de les pobres a Occident participa, sabent-ho o no, del treball en condicions deplorables de pobres encara més pobres que elles. Però van tan mones.