Publicitat
Publicitat

Un nou periodisme per a un nou país, també

Durant una temporada he viscut lluny d’Europa. Per mantenir-me informat, a més d’internet, he utilitzat els canals internacionals de televisió. Els tenia sintonitzats de tal manera que apareixien la BBC, TV5 (canals francòfons) i TVE, en aquest ordre. No cal dir que passar, tot fent zàping, per la BBC, TV5 (programes excel·lents, per cert) i, de cop i volta, topar amb TVE era, si més no, traumatitzant. Però la distància també em va oferir l’oportunitat de valorar el nostre periodisme, el català. Fa anys que no estic còmode, com amb tantes coses, amb el periodisme que es practica a casa nostra. El trobo, per al meu gust, infantilitzat. Voldria comentar els elements principals que em generen aquesta sensació.

Si observem els programes que s’emeten (a la ràdio i a la televisió) detectarem que semblen orientats a escolars als quals no es vol avorrir; es pretén que no perdin l’atenció. Les falques amb gracietes semblen obligatòries. Tant és si es tracta de buscar bolets o d’informar que el país fabrica productes de qualitat. Tot s’exposa com si visitéssim un parc temàtic, o un museu orientat a infants. Tot prescindiblement lúdic. Els programes que exposen temes de manera seriosa, sense mentalitat plastilina, són escassos i, quan s’emeten, evidentment, necessiten ser anunciats com a produccions especials.

Si fem atenció al periodisme informatiu, deixin-me dir que penso que les tertúlies constitueixen una degradació evident per al periodisme. Són un Sálvame Deluxe, però pretesament abillades d’utilitat pública. El debat esdevé un safareig descordat en què els convidats s’han professionalitzat, i han passat a formar part de la plantilla temporal. En altres països els debats són puntuals i estan formats per convidats coneixedors del tema, que no cobren i als quals s’invita específicament i de forma esporàdica. Aquí tot ha esdevingut un succedani de circ amb saltimbanquis ocurrents que ara actuen aquí i demà allà, per a gaudi i distracció de l’audiència. Penós.

Un altre aspecte que crida l’atenció del nostre periodisme és la quantitat de gent dedicada a l’anomenada “anàlisi política”. La primera idea que em ve al cap és que el nostre sistema polític és prou primari per no necessitar gaires anàlisis profundes -tot és molt grollerot, vull dir-. Però el més criticable és la manca d’independència, la desimboltura dels suposats “analistes” per prendre partit per un dels bàndols. Sempre m’ha semblat indecent la cordialitat amb què mútuament es tracten determinats polítics i periodistes. Quina independència poden tenir aquests individus a l’hora de criticar, que és una de les feines bàsiques del periodisme? Evidentment, d’això se’n ressent el país informativament. Arran de l’afer Pujol, quants de nosaltres no hem sentit dir “Ja se sabia que el fill gran feia negocis dubtosos!”? Bé. Si se sabia, per què no ho explicaven? ¿Ens han tingut sota censura mentre feien veure que profunditzaven en “anàlisis polítiques”? En quin món vivim? Els consumidors d’informació, i la democràcia, necessitem menys anàlisis i més veritat. El que passa a casa nostra és escandalós.

Suposo que el que escric avui no comptarà amb gaires simpaties de la classe periodística del país -no pretenc ofendre; i queda per a un altre dia discutir aspectes que potser justifiquen el perquè d’aquesta realitat-. Però recomano una reflexió. Aquest és un país que necessita una certa revolució en tots els àmbits -ja no n’hi ha prou amb reformes-. S’ha de regenerar la política, i la manera de fer negocis, i de treballar, i de comportar-se, etc. ¿De veritat algú és tan arrogant per pensar que al periodisme no li toca, també?

Joan Barril. Una nota per al record i per a l’agraïment. Quan vaig publicar el llibre Ni som ni serem (2003) la censura benpensant i tòpica del país va encendre semàfors. En Barril, però, va voler afrontar el repte i no encongir-se -cosa habitual en ell-. No tan sols em va entrevistar uns quants cops sinó que em va convidar a col·laborar setmanalment, durant uns anys, i fins que va plegar, al seu programa La R-pública (COMRàdio). Fora de l’entorn estrictament periodístic, amb en Barril ens havíem descobert restaurants mútuament -mai va voler practicar el periodisme gastronòmic, que considerava degradat-. I va ser ell qui em va introduir en un conegut club de fumadors de cigars. D’en Barril em quedarà el fort efecte que em causava la seva capacitat d’imaginar. I d’escriure bé i ràpid, amb una fenomenal capacitat productiva. Però, sobretot, la generositat intel·lectual que sempre em va demostrar.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT