Un nou sistema sanitari català

La sanitat catalana està en crisi i s’enfronta a una sèrie de reptes genèrics importants: el canvi climàtic, la globalització, les noves tecnologies i la intel·ligència artificial, a més d’alguns de més específics com la insuficiència pressupostària, la manca de personal mèdic i d’infermeria i els canvis demogràfics.

Catalunya és un dels països amb més esperança de vida i, alhora, té una mortalitat per sobre de la natalitat; és a dir, un creixement vegetatiu negatiu. La combinació d'una alta esperança de vida, una baixa mortalitat i una baixa natalitat porta a una població altament envellida. En 30 anys, el percentatge de població de 65 anys o més superarà el 30% i, d'aquests, els de 80 anys o més s'acostaran al 40%. No és una novetat, però és una tendència persistent i amb conseqüències importants per al sistema sanitari: més fragilitat, increment de malalties cròniques i pluripatologies, nivells de dependència més grans, més demanda assistencial i de suport social...

Al mateix temps, Catalunya creix en població. Ja no som els 6 milions dels anys vuitanta: hem sobrepassat els 8 milions. I això gràcies a la immigració. Es calcula que el 2039 serem més de 9 milions. 

Així doncs, tenim dos patrons que comporten dues realitats aparentment contradictòries: envelliment i creixement poblacional simultanis, tots dos amb impacte en la demanda sanitària i també en la despesa.

En el fons, el nostre sistema sanitari continua basat en l’esquema dels anys vuitanta, però tot l’entorn ha canviat. Partim d’un infrafinançament crònic i les perspectives polítiques, socials i econòmiques fan pensar que les prioritats futures no passaran per reforçar l’estat del benestar. D’altra banda, hi ha una insuficiència de professionals sanitaris, especialment de metges i infermers. Increment de la demanda i manca de personal vol dir saturació. I, per cert, la intel·ligència artificial pot ser molt útil, però no fa miracles. És un complement, no un substitut.

Cal impulsar polítiques que generin salut, és a dir, més "salut en totes les polítiques". Com va dir l'exministra de sanitat del Canadà Monique Begin: "Quin sentit té curar les persones i enviar-les de nou a les condicions que les emmalalteixen?" Són els determinants socials. Quan s’entendrà allò tan antic que “prevenir és millor que curar”? Algú va dir que, més que sistemes de salut, teníem sistemes de malaltia, ja que estan orientats cap a la cura de les malalties i no cap a la seva prevenció i la promoció de la salut.

Cal tenir en compte que la salut humana està fortament condicionada per la salut animal i la salut ambiental: parlem d'"una sola salut". Més salut pública, en una sola frase. Cal una atenció primària que incorpori un component social més gran i un enfocament comunitari. Canviar el nom de les coses i afegir-hi la paraula integral no és suficient.

Cal un treball conjunt de l’atenció primària, els serveis de salut públics i els serveis socials sota una sola estratègia i un sol lideratge. Cal repensar el paper dels hospitals comarcals: un hospital ja no és un lloc amb llits per ingressar pacients, sinó una concentració de recursos especialitzats, tecnològics i humans, amb despeses elevades i complexitat creixent. El paradigma d’un hospital a 30 minuts és poc realista, i el que és pitjor: no garanteix l’adequada qualitat assistencial. No tot es pot fer a prop de casa.

Cal admetre que els centres sociosanitaris i les residències han de canviar. Fa uns quants anys els seus usuaris jugaven al dòmino i llegien; ara porten sèrums i mascaretes d’oxigen. Si s'hi ha d'atendre persones malaltes, calen perfils de personal diferents dels actuals, més professionalitzats. Caldrà crear noves complicitats. I tot plegat sota una nova governança amb participació decisòria dels ens locals, la comunitat i els professionals, a més de les administracions pertinents.

Plantejar una reforma del sistema sanitari no serveix: si bé cal continuar demanant més diners i més professionals, no podem fiar-ho tot a l'assoliment d'aquestes demandes. El sistema necessita un nou model que, a més d’establir unes línies vermelles de no retrocés en temes d’universalitat, accessibilitat, participació i qualitat, millori els nivells de satisfacció d’usuaris i professionals. I sobretot: un sistema que es doti d’una gran flexibilitat, que comporta autonomia de gestió i més i millor comunicació i empatia. Per cert, més autonomia de gestió no vol dir “Espavila't com puguis”.

Cal començar a treballar per un gran pacte nacional per a un nou sistema sanitari. Ja fem tard.