Del Noucentisme a l’exili, d’Albert Manent

Tria J.M. CasasúsEncara que només fos per aquest llibre, Del Noucentisme a l’exili, aquesta miscel·lània d’obra pròpia, Albert Manent ja es mereixeria, crec, d’ésser tingut per un historiador eminent de la nostra cultura contemporània (sobretot, i en alguns aspectes des de la darreria del segle dinou, ja que les seves investigacions sovint hi comencen). Un estudiós de la literatura i la cultura catalanes que, tot investigant, ha tingut la singular qualitat d’atreure l’interès i obtenir, ben guanyada, la confiança de coneixedors directes de fets i de persones, dels quals, sense recórrer d’una manera expressa a les tècniques de l’anomenada història oral, sinó amb converses, amb la relació personal i amb una tasca pacient de documentació, ha extret una valuosa sèrie de notícies que, com moltes de les que sorgeixen a les pàgines fluents i plenes de vida d’aquest llibre, aclareixen aspectes del nostre passat o n’obren noves perspectives. A part de les seves condicions com escriptor -una bona prosa, la seva-, Manent, nascut l’any 1930, ha passat una bona part de la seva vida furgant en la vida dels altres, però en els fets i en els escrits de persones que han deixat un senyal o altre, de vegades molt lleu o esquifit o fins i tot oblidat del tot. Ho ha fet amb discreció i sentit crític, amb respecte a la veritat i, gairebé no cal dir-ho, a les persones, i sempre amb ofici, amb rigor. [...] D el Noucentisme a l’exili aplega una selecció de col·laboracions d’Albert Manent a miscel·lànies, revistes i en forma de pròlegs, i també dos estudis inèdits. [...] Manent, especialista del període de la diàspora -recordem la seva obra La literatura catalana a l’exili -, ben segur que no es deixa res ni ningú, tant dels de fora (Joan Sales, J.M. Corredor, Roure-Torent, etc.) com dels que passaven un exili “a dins” (Joan Fuster, J.M. Capdevila, Josep Pla, Enric Jardí, amb un llibre sencer i molt equilibrat, i jo mateix en un article del 1950 a Ariel, etc.). El cas resta obert i Ors, discutit i discutible, però l’obra aprofitable. [...] Entre les aportacions més valuoses, amb cap antecedent o ben pocs, hi ha les de l’apartat d’ Editorials i revistes, entre les quals destacaria “Els llibres de bibliòfil en català” de 1941 a 1962. [...] El llibre s’acaba amb un esplèndid i dolgut record d’homenatge a Ramon Esquerra i Clivillés [crític literari i professor (Barcelona, 1909 - Front de l’Ebre, 1938)], desaparegut a la darreria d’aquella guerra que no portà la pau.