Del text llegit pel teòleg Joseph Ratzinger (Alta Baviera, 1927 - Vaticà, 2022) a l’Acadèmia Catòlica de Munic (19-I-2004) en un diàleg públic amb el filòsof i sociòleg Jürgen Habermas (Renània del Nord-Westfàlia, 1929) publicat en periòdics d’arreu del món. (Traducció pròpia.) Aquest dijous fa una setmana del sepeli de Benet XVI, nom triat per Ratzinger a l’esdevenir Papa.
[…]
Quan es parla de la relació entre el poder i la llei i dels orígens del dret cal considerar el fenomen del mateix poder. No pretenc definir la naturalesa del poder sinó esmentar reptes derivats de formes de poder desenvolupades des de fa mig segle. En els primers anys posteriors a la Segona Guerra Mundial imperava l’horror davant el nou poder de destrucció que havia adquirit el ser humà amb la invenció de la bomba atòmica. De sobte l’home es veia capaç de destruir-se ell mateix i el seu planeta. S’imposaven unes preguntes: quins mecanismes polítics són necessaris per impedir aquesta destrucció? Com poden crear-se aquests mecanismes i fer-los efectius? Com poden mobilitzar-se forces ètiques capaces de construir aquestes formes polítiques i dotar-les d’efectivitat? El que ens va preservar de facto dels horrors de la guerra nuclear durant un llarg període va ser la rivalitat entre blocs de poder oposats i el seu temor a desencadenar la seva pròpia destrucció si provocaven la de l’altre. La limitació recíproca del poder i el temor per la pròpia supervivència es van revelar com les úniques forces capaces de salvar la humanitat. Allò que ens angoixa en els nostres dies no és el temor a una guerra a gran escala, sinó la por al terror omnipresent, que pot colpejar eficaçment en qualssevol moment i lloc. Ara ens adonem que la humanitat no necessita una guerra a gran escala per destruir la vida al planeta. Els poders anònims del terror, que poden fer-se presents arreu, són prou forts per infiltrar-se en la nostra vida quotidiana, i això sense excloure que els criminals puguin accedir als grans potencials de destrucció i desencadenar el caos a escala mundial des de fora de les estructures polítiques. La qüestió a l’entorn de la llei i l’ètica s’ha desplaçat, doncs, cap un altre terreny: quines fonts alimenten el terrorisme? Com podem aturar aquesta nova malaltia del gènere humà? Resulta molt inquietant que el terrorisme aconsegueixi, encara que sigui parcialment, dotar-se de legitimitat. Els missatges de Bin Laden presenten el terror com la resposta dels pobles exclosos i oprimits a l’arrogància dels poderosos, com un càstig just a la supèrbia d’aquests i al seu autoritarisme i crueltat sacrílegs. Sembla clar que aquesta mena de motivacions són convincents per a les persones que viuen en determinats entorns socials i polítics. En part, el comportament terrorista també és presentat com una defensa de la tradició religiosa enfront del caràcter impiu de la societat occidental. En aquest punt cal fer-se una pregunta: si el terrorisme s’alimenta també del fanatisme religiós –efectivament, així és–, ¿hem de considerar la religió com un poder redemptor i salvador, o com una força arcaica i perillosa que configura falsos universalismes i condueix, amb ells, vers la intolerància i el terror? La religió, ¿no hauria de ser sotmesa a la tutela de la raó i limitada severament? I en aquest cas, qui seria capaç de fer-ho? [...]
