Nuclear? Doncs miri...

El debat ha retornat amb força, més enllà de les amenaçants factures de la llum, de la urgència per descarbonitzar l'economia o de la possibilitat, ara ja gens imaginària, d'un col·lapse energètic de grans dimensions. De fet, el tema no ha desaparegut mai d'allò que podríem anomenar agenda política xiuxiuejada, tot i que durant un temps ho va semblar. No som, doncs, davant d'una mera recuperació circumstancial d'un dilema motivada per circumstàncies excepcionals. Un exemple gens anecdòtic. Mikhaïl Gorbatxov, el darrer president de l'URSS i premi Nobel de la pau, va ser una de les figures que l'any 2004 va generar més expectació al Fòrum de les Cultures. Després de la seva intervenció a favor de l’energia nuclear –en nom, justament, de la sostenibilitat mediambiental: llavors no se'n parlava tant com ara– semblava previsible una discussió en profunditat sobre el tema. Però van anar passant els dies, els mesos i els anys i aquell debat col·lectiu no es va produir. La sordina de la correcció política mainstream va tornar a mitigar i a desdibuixar un problema que avui, davant la imminència d'acabar amb espelmes, ja és, en realitat, el problema. Per a alguns, però, l’energia nuclear ni tan sols arriba al rang d’alternativa: la seva maldat intrínseca és indiscutible. Paradoxalment, Gorbatxov va remarcar fa 17 anys que en el si del mateix moviment ecologista començaven a fer-se sentir, de manera tímida i incipient, algunes veus crítiques contra els vells dogmes. La de James Lovelock (ara té 102 anys) és una de les més potents, però no és de cap manera l'única. 

Perquè no es pensin que el que estic comentant respon al lleig vici del presentisme, tornarem a rebobinar. En aquest cas, la xifra és rodona: vint anys. A començaments de l'any 2001, Califòrnia es va quedar a les fosques. Literalment. ¿Com podia ser que el rovell de l'ou de l'alta tecnologia hagués d'encendre fanalets per no ensopegar amb els ordinadors més sofisticats del món? Resulta que, entre altres coses, l'Estat de Califòrnia penalitzava sense contemplacions l'energia nuclear i, en canvi, atorgava generosos avantatges a allò que llavors encara s'anomenava energies alternatives. Conseqüències? La necessitat d'importar electricitat d'altres estats, amb les òbvies dificultats tècniques i despeses afegides que això comporta. No va ser cap sorpresa, però. Digby MacDonald, un dels científics més prestigiosos dels Estats Units en temes energètics, ja havia anunciat que malgrat l'antipatia social que provoca, l'energia nuclear era l'única alternativa viable de cara al futur. 

Però quin era –i és– el problema de fons? Estem acostumats a identificar energia nuclear amb Txernòbil o Fukushima, i això costa molt d'esborrar. Molt. Tot i així, i per pura simetria, a partir d'ara no és gens improbable que acabem identificant les energies suposadament renovables amb espelmes i habitacions fredes. Totes dues identificacions són igualment demagògiques, esclar, però l'una fa de contrapès a l'altra. I en temps de confusions interessades i d'un alarmisme sospitosament selectiu no hi ha res com un bon contrapès. França ha decidit no només no tancar, sinó ampliar fins on sigui possible el seu parc de centrals nuclears, que ara representen més del 80% de la seva producció energètica. El Japó també: durant el gener d'enguany el preu del MWh va arribar a la vertiginosa cota dels 1.650 euros! Va ser llavors quan el ministre d'Indústria Hiroshi Kajiyama va dir que calia "recapacitar" i va anunciar la reactivació del programa nuclear. Es tractava de descarbonitzar l'economia sense quedar-se a les fosques, de reduir dràsticament les emissions de CO₂ sense passar fred. Hi ha encara una altra qüestió: tard o d'hora, i en cas que no facin un gir com el del Japó, els alemanys necessitaran importar energia elèctrica de França. Aquesta previsible dependència es faria efectiva tan bon punt tanquin totes les nuclears alemanyes (cosa que, al meu modest entendre, no arribarà a passar).

Potser hi ha una cosa més urgent que descarbonitzar la producció industrial: desideologitzar-la. Una persona adulta amb una mínima formació i amb la possibilitat d'accedir a fonts fiables i solvents pot entendre quins són els riscos i els avantatges de les anomenades energies renovables, i quins els de l'energia nuclear. A partir d'aquí, els ciutadans poden prendre una decisió raonable i informada, sigui quina sigui. Si el tema fos plantejat d'aquesta manera, com una qüestió política com tantes altres, perfectament quantificable en forma de vots, la naturalesa del debat canviaria com de la nit al dia.