L’ofensiva de l’arena, a Beirut (1936)

Transcripció íntegra d’una crònica de Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970) inclosa a La Publicitat (23-IV-1936). Carner, diplomàtic de carrera, feia de corresponsal periodístic incidental des dels llocs on era destinat com a cònsol. Feia articles que evoquen l’arquitectura proporcionada del sonet, i amaren sensibilitat poètica, amb tocs d’ironia.

Beirut, el peu del Líban tot blau i moradenc, ara amb un capiró de color i consistència de natilla, d’un costat és cenyit per la mar, i en bella part vorejat d’aiguamolls abundosos en bananers, magraners, moreres i bambús, tot això controlat per la palmera, la qual domina els conreus i les ufanes com el minaret domina els casals. Però al sud-oest de la ciutat hi ha una barriada pintoresca amb casetes diminutes i tanques de figueres de moro; aquest indret, familiaritzat amb el cinyell marí, té una onada enorme d’arena rogent que hi sobergueja. Inexorablement, les dunes avancen un metre per any, com a terme mitjà. He vist a Beirut, no fa gaire, un temporalàs; la mar, exasperada, rebatent-se contra la terra, posava de biaix grossos pilars de ciment, malmetia en el port les goletes esgarrifades, engolia les barcasses, entrava per les mirandes de cafès i restaurants i eixia al carrer per les portes de llurs façanes, naufragaven aparells tan insòlits com els rengles de seients d’un cinematògraf, la rauca tremolina, banderejant d’escumes, celebrava el seu botí d’arbres, d’animals, de tanques, de llibants i de cadenes. –Però aquesta altra ofensiva, aquesta de l’arena, més garneua, em sembla més sinistra. Com un vici amb regleta és més devastador, encara que no se’n doni l’aire, que no pas la rauxada i l’esclat. L’hospital musulmà, la presó, monuments principals de l’àrea envaïda, sofreixen l’escomesa de l’arena: ja un dels murs de la presó ha cedit a l’empenta indeturable. Hi ha trossos de carretera on els automòbils s’enfonsen. Pins i oliveres es van negant. Precisament cap als indrets que la ciutat havia escollit per al seu expandiment, l’arena obstinada es proposa de colgar-ho tot. Trobaran, naturalment, possibles defenses. Hi ha arbustos ben arrapadissos que contenen el flagell. I bé caldrà recórrer-hi. Però aleshores no hi haurà més remei que protegir les plantacions amb filferro punyidor i potser amb gendarmes ben armats, i –això sobretot– amb una llei tan dura com és l’egipciana contra els enemics de la brosta. Més aviat convé d’exagerar les precaucions. Hom diria que als indrets més o menys islamitzats la vegetació arbòria és quelcom que no serveix, en temps de guerra, sinó per a tales i els incendis, i, en temps de pau, perquè la cabra se’n gaudeixi i l’home la destrossi per als seus lligalls. És just d’observar, escrivia fa poc Hilari Belloc (en el llibre The Battle Ground), que l’abatuda dels arbres al Líban era ja excessiva abans no hi comparegués la invasió musulmana i no perfeccionessin els mongols llur ruïna. Ja els governadors romans publicaven edictes restringint les tallades. Però tanmateix és cert que allà on l’Islam s’ha escampat per terres de Roma, ha destruït els arbres, perquè l’Islam abat i no replanta. Sicília i Tunis en són dos exemples assenyalats. I Espanya, podríem afegir. Resten els arbres per al paradís de Mahoma, arbres tan mítics com les hurís. I mentrestant creix el desert d’on Mahoma va eixir...

Josep Carner 1936