Te’n recordes?
Una de les sorpreses més agradables que pots tenir quan et fas gran és que la vida et regali encara la capacitat de fer nous amics. Les amistats que neixen en l’edat madura són –diria– menys tendres, menys sentimentals, més serenament escollides i, potser per això, més lliures.
Als nous amics que, com nosaltres, ja encaren el tercer tram de la vida no ens hi uneixen els records en comú ni ens hi lliga el pes de tants anys de relació: es tracta d’amistat que triem i renovem cada dia.
De la mateixa manera, una de les sorpreses més profundament doloroses que pots experimentar en superar la seixantena és perdre una amistat que donaves per descomptada, tenint en compte que t’acompanyava des de “tota la vida”. Tendeixo a creure, amb aquesta ingenuïtat que els anys no m’han fet perdre, que quan un afecte ha perviscut al llarg del temps és que la seva base és tan sòlida que caldria un autèntic terratrèmol per fer-la trontollar.
Però les plaques tectòniques, ja se sap, mantenen sempre una certa activitat, hi ha tensions i mobilitats, i, de vegades, acaba arribant el sisme.
Perdre un vell amic hauria de ser molt dolorós. I en realitat ho és –el sentiment de fracàs i de pèrdua és inevitable– però potser no tant com en altres etapes de la vida. Precisament perquè, com dèiem, som conscients que han calgut anys d’erosió per acabar malmetent allò que semblava indestructible. Les roques més descomunals i les muntanyes més granítiques acaben acusant el desgast de dos elements aparentment menys forts: l’aigua i el vent.
Quan t’adones un dia que amb un amic de tota la vida s’ha creat una distància insalvable, també t’adones –pràcticament alhora– que en realitat la corrosió feia molt de temps que anava fent la seva feina en forma de malentès o de decepció o d’engany.
I és aleshores quan els anys que tens –molts– et fan servei. Perquè ja has assimilat aquella frase de Mercè Rodoreda: “He cultivat l’oblit de tot el que m’ha semblat nociu per a la meva ànima i he cultivat l’admiració per les coses que em fan un bé”.
Reflexionant-hi, he recordat, aquests dies, algunes de les grans novel·les que he llegit sobre l’amistat. Des de la saga Dues amigues de Ferrante fins a Les inseparables, la novel·la que a Simone de Beauvoir li feia recança publicar perquè la considerava massa íntima –sobre la seva amistat amb Zaza Lacoin– i que finalment la seva filla va decidir oferir-nos. Des dels petits Tom Sawyer i Huckleberry fins als vells amics de L’última trobada de Sándor Márai.
I aleshores recordo Nubosidad variable, de Carmen Martín Gaite, i la història de l’amistat entre la Sofia i la Mariana i aquella frase que vaig anotar en alguna llibreta en aquell exercici inútil que he anat fent tota la vida: guardar frases dels llibres que m’han agradat. (Inútil perquè –encara que no tinc la memòria gaire en forma– acostumo a recordar les frases que m’han impactat sense necessitat de consultar les anotacions.) Deia la protagonista de Nubosidad variable: “No nos damos cuenta de lo maravilloso que es poderle preguntar a alguien: ¿Te acuerdas?, y notar que sí, que se acuerda”.
Tot d’una m’adono que tot el que he dit fins ara no val i que perdre un amic de tota la vida encara fa mal.
