Operació Rufián: una opa a Comuns

Els mitjans de comunicació espanyols —molt més els madrilenys que els catalans— han donat un protagonisme inusitat a la possible configuració d’una nova acció d’unitat de l’esquerra més enllà del PSOE, un més dels processos unificadors que sempre acaben amb fragmentació, però aquesta vegada atribuint el lideratge polític a Gabriel Rufián. El fet paradoxal que un independentista català vinculat a ERC activés l’operació ha generat molt morbo a la capital, on, pel que sembla, han descobert un gran atractiu polític i comunicatiu en el diputat català, el qual s’ha deixat estimar en aquest nou paper; un nou paper que, per impostat, resulta molt poc creïble. Encara que en la dinàmica parlamentària i política actual predominin les performances i les gestualitats extremes, hi ha moltes més coses a considerar. Si es tracta d’ocurrències, ben segur que el portaveu d’ERC té un gran lloc a l’aparador. Per sort, encara calen altres virtuts, dimensions i calats.

Gabriel Rufián sempre m’ha semblat un personatge de les novel·les de Juan Marsé que ha après a moure’s força bé entre una gent que no el considera socialment dels seus. En els seus inicis com a polític resultava una mica patètic, va aprofitar la singularitat que significava ser un castellanoparlant independentista en temps del Procés, i mostrava formes abruptes i limitacions sense complexos. De les aparicions parlamentàries exòtiques i extemporànies ha passat a actuacions comunicativament més elaborades, tot mantenint l’atractiu de la simplicitat. Els mitjans madrilenys han comprat unes grolleries i sortides de to que han esdevingut atractives per a l’esquerra més o menys acòlita, però també per a una dreta a la qual el personatge els diverteix i que, de fet, els sembla una rèmora encantadora d’un independentisme ja poc rellevant o poc amenaçador. És un exemple de polític força actual: poca formació, escàs bagatge, no ha gestionat res, no elabora cap projecte de llei ni, de fet, fa gaire vida parlamentària més enllà de les seves preparades intervencions setmanals al ple i els seus tuits diaris. Un polític de la postpolítica, en la qual tot s’ha reduït a frames mediàtics i frases a les xarxes que es puguin retuitar. De l’independentisme arrogant ha passat a conrear un discurs més social i d’esquerres per tal d’agradar cada vegada més als polítics i votants de l’esquerra a l'esquerra del PSOE i, especialment, al món de Podem, espai amb el qual sempre ha flirtejat. No ens enganyem, però. Rufián és una imatge, una dimensió comunicativa, però no un líder d’ERC. No té un sector al darrere més enllà de Joan Tardà, i la seva dependència i vinculació amb Junqueras ha estat sempre absoluta.

Ningú es pot prendre seriosament un acord de tota l’esquerra no socialista espanyola articulada per ERC i liderada per Rufián. No ho creu Junqueras ni tampoc el mateix Rufián, tot i que en algun moment pot haver semblat que s’havia mimetitzat en aquest paper. El votant d’Esquerra no ho entendria, com tampoc el votant de l’esquerra postmoderna espanyola. Ha servit per moure l’arbre i, si s’ha anat massa enllà —com ara sembla—, Junqueras pot cremar el seu acòlit com si fos un fusible, tot acusant-lo d’haver-se endinsat en una aventura personal. Des del principi, això ha estat una gran operació pensada per aconseguir l’espai de Comuns, per poder-los acusar de no haver estat a l’altura d’una unitat que el país requeria. L’operació, a més, requereix que l’espai d’aquesta esquerra es faci l’harakiri tot potenciant ERC, malgrat ser obvi que estem parlant d’electorats que poc tenen a veure pel que fa a cultura política, especialment quan passem de la ciutat de Barcelona a l’interior del país. A Esquerra han pretès ampliar el seu àmbit cap a “l’esquerra”, sabedors que perdran una part del votant independentista al qual, amb les seves contradiccions, han abocat a dipositar la seva frustració en el partit de Sílvia Orriols. L’intent d’apropiació d’un espai progressista que els era aliè es completaria amb una maniobra d’imatge destinada a potenciar Podem a Catalunya, grup minoritari que encara disputa terreny a Comuns, de la mà d’un personatge polític que sol crear més aversió que simpatia com és Irene Montero. En un procediment d’ocupació i divisió del contrincant sempre hi fa un paper la figura del “desertor”, paper que sembla haver-se atorgat a l’exdirigent Xavier Domènech, que va ser el candidat més votat en unes generals i a qui no se li pot suposar cap ingenuïtat política, però que sembla voler contribuir a dibuixar el camí cap a una Esquerra convertida en “casa gran” de les esquerres no socialistes. Vist des de fora, resulta força sorprenent que alguns elements de Comuns semblin jugar amb aquesta operació, tot pensant en les eleccions municipals. Potser m’ho miro molt equivocadament, però, encara que la política pot fer estranys companys de llit, no veig com casar la cultura política d’ERC amb la de l’esquerra alternativa, els esbarts dansaires i el moviment okupa. Hi ha sumes que no sumen.