Per molt que els costi d’admetre als qui llegeixen la política i la història amb manuals antics, el darrer front popular a Catalunya no va ser fa noranta anys, el 1936, sinó que en fa onze, el 2015. I no es va dir Front d’Esquerres, com al 36, sinó Junts pel Sí. Aquesta coalició electoral formada per ERC, CDC i personalitats independents va arrasar a les eleccions del 27 de setembre de 2015 amb un programa rupturista i clarament progressista, esdevenint primera força a totes i cadascuna de les comarques del país –també a la capital, Barcelona–, i més que doblant el resultat de l’immediat perseguidor, tant en vots com en escons.
Guanyades les eleccions, el govern de Junts pel Sí va liderar un bloc històric de ruptura que incloïa organitzacions de masses –ANC i Òmnium–, un grup parlamentari d’esquerra anticapitalista –la CUP–, una organització de més de 700 alcaldes i milers de regidors –l’AMI–, i centenars d’entitats i associacions d’arreu del país que, malgrat no ser de caràcter polític, espontàniament van actuar com a transmissores, als barris i els pobles, del projecte que s’impulsava des del Govern i el Parlament.
Del caràcter progressista d’aquell bloc històric en parlen les lleis socials aprovades al Parlament entre 2015 i 2017. Del caràcter popular en parlen les mobilitzacions massives al carrer i l'acte més gran de desobediència civil del segle XXI a Europa: el referèndum de l’1 d’Octubre. I del caràcter revolucionari del bloc històric liderat per Junts pel Sí en parla la reacció de l’Estat i dels poders fàctics: guerra bruta –operació Catalunya–, violència policial, deslocalització d’empreses, fuga de dipòsits bancaris, amenaces d’intervenció militar, detencions de líders, empresonaments i suspensió de l’autogovern.
Un dels que hi era, en aquell front popular, és Gabriel Rufián, que ara en proposa un altre de ben diferent. Diferent en el marc territorial, abans català i ara espanyol. Diferent perquè no és propositiu (la independència), sinó purament reactiu i defensiu (aturar la ultradreta). Diferent també perquè no és rupturista: de fet, si es concreta i té èxit, barrarà el pas a la ultradreta, però apuntalarà en el poder el partit més funcional del règim del 78, el PSOE, entès com un mal menor que val la pena pagar. I, finalment, diferent en la composició interna, perquè pretén incorporar actors, com Comuns i Podem, que amb la seva passivitat i equidistància van contribuir a la victòria dels poders fàctics el 2017.
En cas de tirar endavant, doncs, se li demanaria al votant independentista que, amb l’objectiu d’evitar un govern neofranquista, anés a votar un front electoral amb els equidistants del 2017 i amb partits contraris a la independència; un experiment que, si funcionés a les urnes, salvaria un Pedro Sánchez que, amb tota probabilitat, faria servir la victòria per tornar a incomplir els acords que se signessin. Potser tot això fa molta il·lusió als demòcrates d’Algesires o de Malasaña –especialment als del PSOE–, però en clau catalana és un plantejament extremadament de mínims amb un component molt cru, potser massa, de reconeixement de la derrota.
Es diu molt que el portaveu d’ERC a Madrid ha desconnectat del seu partit i del marc nacional català. De vegades realment ho sembla, però centrar el debat en ell és despolititzar la qüestió. La política no es fa sobre el buit, sinó sobre un context i unes relacions de forces canviants. Per tant, la pregunta no és si Rufián això o allò, sinó si en el context actual –no en el de fa deu anys–, i de cara a les pròximes eleccions espanyoles, l’independentisme té una proposta autònoma capaç d’il·lusionar la seva base social i fer-la aixecar del sofà per anar a votar. Amb Junts i ERC instal·lats en l’autonomisme més trist, amb la CUP desapareguda, amb l’ANC celebrant com un èxit treure 8.000 persones al carrer per Rodalies, amb Òmnium prosaicament focalitzat en l’emergència lingüística (sort en tenim), i amb els mateixos líders de 2017, sembla que la resposta és més aviat que no.
La proposta de Rufián, doncs, és possible gràcies al buit estratègic del sobiranisme. Però això no la fa bona automàticament. Per ser considerada seriosament des de l’independentisme d’esquerres, li falta marc mental i polític català. No està inscrita en cap reflexió sobre la necessitat de reconstrucció d’un bloc històric de ruptura, no parla d’autodeterminació, satel·litza encara més l’independentisme respecte al PSOE, ignora el paper històric de l’esquerra espanyola amb relació a Catalunya, no ha estat treballada ni presentada amb complicitats nacionals catalanes i s’ha llançat des de Madrid i a través dels mitjans espanyols. Són mancances tan evidents que costa d’entendre que vinguin d’algú que representa el partit de Macià i Companys.
