Els ous i el cost de viure

Fa dos anys ja ens va passar amb l’oli. L’any passat amb la xocolata. I ara ens passa amb els ous. Amb cada viatge al supermercat, una sensació repetida: els productes més bàsics de la nostra compra cada cop costen més. El preu dels ous ha pujat més d’un 20% en un any, i en alguns supermercats la dotzena ja supera els 5,4 euros –fins a 6,5 euros en el cas dels ecològics–. Quan un producte tan elemental com els ous es converteix en tema de debat al Congrés, sabem que alguna cosa passa.

Com s’explicaria en un curs d’introducció a l’economia, d’una banda, la grip aviària ha obligat a sacrificar milions d’aus i ha reduït l’oferta de manera sobtada i, de l'altra, consumim més ous que abans: la pandèmia en va disparar el consum domèstic i la demanda s’ha mantingut a nivells històricament alts. Si hi afegim els costos creixents del pinso, de l’energia i del transport, i les noves exigències de benestar animal, el resultat és un mercat molt tens en què qualsevol xoc dispara els preus. En contextos així, fins i tot petites decisions dins la cadena de distribució –endurir marges, retenir estocs, anticipar escassetat– poden amplificar encara més les pujades.

Però el que preocupa de debò no és només el preu dels ous, sinó el que simbolitzen. Després d’uns anys d’inflació elevada, moltes famílies tenen la sensació que la vida s’ha encarit de manera permanent i que les coses essencials –el menjar, l’energia o l’habitatge– són cada cop més difícils d’assumir. És el que en anglès s’anomena affordability: la manca d’assequibilitat dels béns i serveis més bàsics. En el fons, es tracta de si els ingressos de la llar –salaris i ajuts– arriben o no per cobrir el cost real de viure. Aquesta distància, que es va disparar el 2022, reapareix ara amb cada nova pujada en els bàsics del cistell de la compra. No és un problema puntual d’oferta i demanda: és una sensació de fons que erosiona la confiança econòmica i alimenta el malestar social.

Als Estats Units, el preu dels ous es va convertir en un símbol polític fa anys: Donald Trump va guanyar les eleccions del 2016 prometent abaixar uns preus que ofegaven moltes llars. I avui podria perdre-les pel mateix motiu: els preus dels ous continuen pujant. Els rivals més exitosos del trumpisme –com el recentment escollit alcalde de Nova York, Zohran Mamdani– ho han entès millor que ningú: el malestar central dels nord-americans no és l’atur ni el creixement, sinó el cost de la vida. I quan no es poden pagar els bàsics, la batalla electoral es decideix al supermercat, no als debats televisius.

Catalunya no és una excepció. L’economia crea ocupació, el PIB creix i molts indicadors avancen en la bona direcció. Però el cost de la vida continua sent el gran punt cec de les polítiques públiques. L’habitatge, l’alimentació i l’energia es mengen una part creixent dels ingressos familiars i expliquen un malestar que no sempre apareix a les dades macroeconòmiques. Al cap i a la fi, no hi ha relat polític que pugui competir amb la impressió que viure és cada cop més car.