Catalunya creix. El PIB avança a un ritme superior al de la majoria de països europeus i l’ocupació s’ha recuperat amb força després dels anys de crisi. Però aquest dinamisme no arriba a tothom: cada any són més les llars catalanes que tenen dificultats per arribar a final de mes –avui en dia ja són una de cada deu–. Els salaris han pujat, sí, però més ho ha fet el cost de la vida. Mentre l’economia s’expandeix, el poder adquisitiu de bona part de la població s’estanca. I aquest desajust explica per què, malgrat créixer, no vivim millor. Aquesta realitat, però, no és igual per a tothom. Mentre una part de la població veu com el seu salari perd capacitat de compra, una altra continua acumulant rendes i beneficis. L’últim informe de la CNMV n’és un bon exemple: els càrrecs directius de les empreses de l’Íbex cobren 55 vegades més que els seus empleats. Aquesta bretxa creixent no només és símptoma de la desigualtat: posa en qüestió com es reparteixen els beneficis del creixement. El veritable repte no és créixer més, sinó créixer amb equitat.
La paradoxa d’una economia que creix sense millorar la vida de la majoria té una explicació central: el desajust entre el creixement econòmic i l’evolució dels salaris reals. Els sous han crescut, però per sota de la productivitat i, sobretot, del cost de la vida. En els darrers vint anys, els salaris nominals a Catalunya –les xifres que veiem a la nòmina– han pujat, però sense seguir el ritme dels preus. El resultat és que els salaris reals –la capacitat de comprar que té el nostre sou– s’han mantingut pràcticament estancats i, en molts exercicis, han retrocedit. Aquesta pèrdua de poder adquisitiu explica per què, tot i créixer l’economia, moltes famílies viuen amb la sensació que no avancen.
Però l’impacte d’aquest estancament salarial no és homogeni, com tampoc ho són les nòmines. La distància creixent entre els sous més alts i els d’una gran majoria té molt a veure amb la dualitat del mercat laboral, una característica estructural de l’economia catalana i espanyola. En un extrem es troben aquelles persones amb feines estables, salaris elevats i capacitat de negociació –on s’acumulen bona part dels increments salarials–; a l’altre, treballadors amb contractes temporals o discontinus, sous baixos i menys possibilitats de millora. Aquesta asimetria interna explica per què la pèrdua de poder adquisitiu no es reparteix de manera uniforme i per què les desigualtats tendeixen a consolidar-se amb el temps, amplificades per bretxes persistents com ho són el gènere, l’edat o l’origen.
Davant d’aquesta realitat, eines com l’augment del salari mínim (SMI) poden alleujar part de la pressió sobre els salaris més baixos. Però, tot i haver crescut gairebé un 50% des del 2018, el SMI continua lluny del cost real de la vida i no resol per si sol les desigualtats estructurals del mercat laboral. Mentre la productivitat i els beneficis creixin més ràpidament que els salaris, el repartiment del creixement continuarà sent desigual. El repte, doncs, no és només repartir millor, sinó també generar més. Si seguim com ara, amb un model amb poca productivitat i beneficis concentrats, ni reduirem les desigualtats ni farem sentir el creixement a la majoria.
