01/07/2023

'Pablo-màtic' Picasso

3 min
Entrada a l'exposició sobre Picasso al Brooklyn Museum, comissariada per la còmica Hannah Gadsby.

Coincidint amb el cinquantè aniversari de la seva mort, enguany té lloc l’anomenada Celebració Picasso, 1973-2023, una commemoració organitzada conjuntament pels governs francès i espanyol que promou, a nivell internacional, una cinquantena d’exposicions dedicades a un dels artistes més icònics del segle XX. Una de les que criden més l’atenció és la que s’acaba d’inaugurar a Nova York, al Brooklyn Museum, amb el títol It’s Pablo-matic (un joc de paraules amb problemàtic), que n’ofereix la visió crítica, amb una mirada feminista, de la comediant australiana Hannah Gadsby. La comediant hi qüestiona, d’entrada, una afirmació de Picasso: la que deia que amb el cubisme “pots tenir totes les perspectives al mateix temps”, i sosté que, si de totes aquestes perspectives cap no és la d’una dona, llavors no li interessa. Tanmateix, amb la col·laboració d’algunes curators del mateix museu, Hannah Gadsby ha comissariat una exposició on es mostren obres de Picasso confrontades amb altres de dones artistes del segle XX i de l’actual, i que té el propòsit de formular “preguntes complexes entorn de la misogínia, la creativitat, el cànon historicoartístic i el geni”.

L’encàrrec fet a Gadsby, que no havia nascut quan Picasso va morir, pot semblar sorprenent, i s’explica perquè a Nanette, un monòleg de l’any 2018, de Netflix, que li va fer guanyar un Emmy, la comediant australiana “havia denunciat el comportament imperdonable d’algunes de les figures més destacades de la història de l’art, i de Picasso en particular.” Amb tot, l’exposició de Brooklyn no pretén afirmar que Picasso no és un gran pintor ni busca tampoc “cancel·lar” la seva obra: de fet, com reconeix amb sarcasme la cocomissària, ja han fet tard, perquè “Picasso ja és mort i no n’aprendrà res”. En tot cas, i tal com ho resumia la crònica del corresponsal a Nova York de La Vanguardia, l’exposició s’allunya de “l’homenatge institucional que es ret al geni espanyol mentre s’obliden les seves imperfeccions com a persona, el seu caràcter masclista i dominant, en una època en què també s’observen les conductes, i no només les teles".

Aquesta qüestió, la de si es pot separar l’obra d’un artista de la seva vida privada –i, més en concret, de si la condemna moral (sovint descontextualitzada) que es fa d’un artista, n’invalida la seva obra–, és present també en una colpidora escena de Tár (2022), la pel·lícula de Todd Field protagonitzada per una magnífica Cate Blanchett, en què un alumne de Juilliard, que es defineix a si mateix com a “BIPOC [és a dir, no blanc] i persona pangènere”, es nega a tocar a classe una peça de J. S. Bach. Per a l’estudiant de la prestigiosa escola novaiorquesa de música, el fet que Bach hagués tingut 20 fills significa que era un misogin. Tot i que el personatge que interpreta Blanchett —una directora d’orquestra, lesbiana, en un món d’homes— li adverteix que no hauria de conformar la seva moralitat a partir del que veu a les xarxes socials, l’estudiant referma la seva negativa afirmant que la identitat blanca i masculina del compositor alemany no li permet apreciar la seva música. 

El guió de la pel·lícula és prou intel·ligent i matisat per no deixar aquesta escena impactant com una mera sàtira de “la cultura de la cancel·lació”, però el fet és que, irradiada des dels Estats Units, assistim a una tendència creixent a rebutjar l’obra d’un autor o autora a causa de la seva conducta privada. I així trobem qui es nega a llegir les novel·les d’Edith Wharton, a veure les pel·lícules de Woody Allen, a escoltar la música de Michael Jackson o a venerar l’obra de Pablo Picasso. El perill d’aquest nou puritanisme és que el que comença com una crítica del cànon, i com una revisió tan estimulant com necessària de les obres del passat —en què la mirada feminista està canviant la nostra manera de veure les coses i exigint una nova manera de fer-les—, esdevingui una dogmàtica negació d’una realitat més complexa. Una escriptora jove, Anna Pazos, deia en una entrevista recent a aquest mateix diari (ARA, 18/05/23): “No critico el #MeToo com a moviment espontani i crític, que em fascina com a tothom, sinó el que passa després amb aquest discurs que de sobte està blindat i no té dret a rèplica. Jo crec que no conté l’ambivalència de les relacions entre les persones, entre els homes i les dones”.

I el problema és que si els qui volem canviar el món no argumentem sòlidament les nostres propostes, si no som capaços d’admetre el passat i el present amb totes les ambivalències, els matisos i les contradiccions, estem sense voler-ho donant ales a una extrema dreta que, des de les trinxeres simplificadores de les xarxes socials, combat amb força les idees de progrés. Que és el que estem veient ara. 

Josep M. Muñoz és director de 'L'Avenç'
stats