Per un país que no abandona
Durant anys, l’abandonament escolar prematur ha estat una ferida silenciosa del nostre sistema educatiu. Cada curs, milers de joves deixen els estudis abans d’acabar la formació postobligatòria, i amb això es tanquen portes de futur.
La Unesco recorda que l’educació ha de garantir l’oportunitat d’aprendre al llarg de la vida; és a dir, que no n’hi ha prou amb assegurar només l’escolarització obligatòria. Tenir només l’ESO ja no és suficient: qui no continua estudiant té més risc d’atur, ingressos més baixos i menys salut i benestar. Tot plegat es tradueix en trajectòries vitals fràgils i més vulnerabilitat com a país.
L’abandonament escolar prematur, doncs, no és només un problema educatiu. És una pèrdua de talent, d’oportunitats i d’esperança que posa en risc l’equitat, la competitivitat, la cohesió social i la capacitat de futur del país. És un repte col·lectiu.
Tot i haver reduït notablement l’abandonament les darreres dècades, Catalunya continua entre els països d’Europa amb més joves d’entre 18 i 24 anys poc qualificats i sense estudis postobligatoris: un 13,7%, per sobre de la mitjana europea i lluny de l’objectiu de situar-se per sota del 9%.
Les esquerdes del sistema són clares i localitzades: milers de joves desapareixen del mapa educatiu entre 4t d’ESO i el primer curs postobligatori. La majoria pleguen durant o tot just acabar l’ESO. Només l’any 2019-2020 prop de 10.000 nois i noies van deixar d’estudiar després de quart. Si s’hagués actuat a temps, molts haurien continuat. A la postobligatòria el problema persisteix: el curs 2020-2021, més de 9.000 alumnes de cicles formatius de grau mitjà i prop de 5.000 de batxillerat van abandonar, la majoria a primer. Amb millor orientació i acompanyament, molts d’ells haurien seguit.
Deixar d’estudiar no acostuma a ser una decisió individual. L’abandonament escolar posa en evidència les mancances d’una Catalunya que no té un bon sistema d’orientació, d’acompanyament de les dificultats educatives ni de beques. Amb un minso 3,4% de la despesa pública en educació destinada a beques, som a la cua d’Europa, i només el 17% de l’alumnat en rep, molt per sota del percentatge de joves en risc de pobresa. La imminent transferència del programa de beques postobligatòries a la Generalitat és, per tant, una oportunitat que no es pot desaprofitar.
A Catalunya milers de joves volen continuar estudiant. Tots tenen el deure d’esforçar-se per aconseguir-ho, però també el dret de fer-ho amb els suports i les condicions adequades.
Sabem què cal fer per revertir-ho: identificar els joves en risc com més aviat millor i intervenir-hi, prioritzar els centres amb més vulnerabilitat, evitar que la manca de recursos econòmics no sigui mai un obstacle i reforçar l’orientació, el suport i les mentories. Mentre països com Portugal, Grècia o Irlanda han aconseguit superar amb escreix els objectius europeus, Catalunya corre el risc de quedar despenjada.
Hi ha motius per a l’esperança. El Parlament de Catalunya, al costat de centenars d’iniciatives de la societat civil i amb el lideratge del món local, ha contribuït a situar l’abandonament escolar, fins fa poc invisible, a l’agenda política i social.
És així com s’ha pogut arribar a la presentació d’un Pla d’Acció contra l’Abandonament Escolar Prematur com el que ha fet públic el departament d’Educació. Un primer pas important, sens dubte, que apunta en la bona direcció però que alhora requerirà recursos, ambició i, sobretot, més concreció. Perquè tingui sentit, perquè no quedi reduït a un anunci i una oportunitat perduda, i perquè estigui a l'altura del desafiament que tenim com a país.