De l’article de Pous i Pagès (Figueres, 1873 - Barcelona, 1952) a Revista de Catalunya (15-XII-1938). Traspua resignació crítica contra la direcció maldestra de la guerra en el front republicà. Dies després el panorama quedava desolat a l’enfonsar-se del tot la causa democràtica catalana. Pous i Pagès, escriptor i periodista, dirigia llavors la Institució de les Lletres Catalanes.
[...]
Els dotze mesos de l’any 38 a punt de finir ens han portat guanys i pèrdues. La més dolorosa d’aquestes, la de territori, vinguda a conseqüència de la ruptura del front de l’Est i de la desbandada subsegüent de les forces republicanes que el guarnien. No és pas hora en aquest moment d’esbrinar les causes, molt complexes, que produïren aquests dolorosos resultats. Quan la guerra haurà finit i tot això que és carn viva avui haurà esdevingut història passada, llavors serà possible i útil de fer la discriminació dels múltiples motius que ens posaren al caire mateix de la catàstrofe irreparable. Avui convé assenyalar només les reaccions salvadores que foren el contracop de tot aquell espant i de tot aquell dolor. La primera de totes la que feu possible convertir aquelles bandes armades, filles de les romàntiques improvisacions dels primers temps de la guerra, que d’exèrcit en tenien el nom però no l’esperit ni la capacitat d’exercir-ne la funció, en un veritable exèrcit, sotmès a rígida disciplina i posseïdor de la més gran eficàcia tècnica. La batalla de l’Ebre ha estat la prova reveladora d’aquesta transformació. I els catalans n’hem d’estar orgullosos més que ningú, perquè és de minyons de la nostra terra que aquest exèrcit de l’Ebre s’ha nodrit, i és l’esperit de Catalunya que ha flamejat en el seu heroisme. Els catalans, tots els catalans que estimen llur terra per damunt de bords interessos personals, de partit o de classe, saben bé què ens hi juguem en aquesta lluita. I això fa que no posin límit a llur esforç i a llur sacrifici, ni al front ni a la rereguarda. El perill constant, les privacions més dures, tot és acceptat estoicament, amb indomable voluntat de resistir i de vèncer. Les virtuts heroiques dels soldats catalans, la impassibilitat de la rereguarda catalana davant l’amenaça de la fam i de la mort, corren pel món amb resplendors de llegenda. Més d’una vegada se m’han humitejat els ulls, i el cor m’ha bategat acceleradament, oint en llengua forastera l’elogi de la Catalunya actual, de la seva voluntat de mantenir, dintre de la República, contra els seus eterns enemics de la vella Espanya absolutista i uniformista, el seu esperit de llibertat, la seva llengua i la seva cultura renaixent, el dret a dictar-se la seva llei segons les seves necessitats i les seves naturals inclinacions, tot el que constitueix la seva personalitat, tot el que fa que siguem catalans i no altra cosa. Avui el món sap qui som i què volem. Ens ho hem guanyat amb el nostre dolor i el nostre esforç. I no és pas un petit guany. Som una peça en aquesta partida que s’està jugant en l’escaquer d’Europa. Difícilment el plet d’Espanya serà resolt, sense que siguin posats de la manera deguda els elements d’estabilitat i de durada que poden portar a la solució definitiva del problema de l’esperit i la voluntat de Catalunya. [...]
