Llegim a l’ARA que s’ha detingut un home a Madrid que retransmetia en directe les agressions sexuals a la seva filla menor d’edat. Ho feia, es veu, en sales privades d’aplicacions per veure imatges en directe i captava els clients amb fotos de la nena en un llit. Cobrava amb monedes virtuals bescanviables per regals. És a dir que, posem per cas, després d’una violació potser ja tenia un val per a un mòbil o una samarreta. A la foto, el veiem d’esquena, detingut, entre dos policies que l’agafen, un per cada braç.
De la foto, el que més destaca són els pantalons de l’home, comparats amb els dels altres dos –texans convencionals, que no criden l’atenció–. Els d’ell són ajustats, i molt, del turmell. Segur que li han costat de posar. Són texans de color clar, d’una marca reconeixible, d’aquests que fan, com diria la meva àvia, “cul cagat”. Tens ganes d’agafar-los per la trinxa i apujar-los-hi.
D’un criminal, aquests petits detalls de vestuari commouen molt. Així, aquesta bèstia que sotmetia la filla a canvi de regalets triava els pantalons que li agradava dur. És presumit o, si més no, té un sentit propi i personal del que és l’estètica. No són uns pantalons dels que venen a dir de tu “No m’importa la roba que em posi” o “Me’ls compro de dos en dos al mercat”. La coqueteria –vestir-se triant és una forma de coqueteria– en el dolent és sempre pertorbadora. I més aquesta coqueteria tan adotzenada, que consisteix en dur els pantalons de cul cagat, com un jove fals. No li veiem la cara ni l’ensumem, però qui sap si s’afaita amb cura i es perfuma amb colònies cares per sentir-se bé als vídeos. Qui sap si aquests pantalons els deixava en una cadira i ensenyava, també, uns calçotets fantàstics, abans de rebentar la filla davant les càmeres.
