09/07/2022

El valor de les paraules

3 min
El valor de les paraules

A finals del segle passat, Espanya va aconseguir que el Regne Unit s’avingués a obrir converses sobre la sobirania de Gibraltar. L’addició d’aquest terme –“sobirania”– es va considerar un èxit diplomàtic espanyol. Però han passat més de dues dècades i la qüestió del Penyal continua tan encallada com sempre. Els processos de negociació són llargs i complicats, i els “èxits diplomàtics” sovint no són res més que un miratge.

El document que acaben de pactar els governs català i espanyol parla de “conflicte polític” i de solucions que garanteixin la “seguretat jurídica”, sense esmentar el marc constitucional. És cert que aquestes premisses ja figuren en la Declaració de Pedralbes del 2018, en l’època de Quim Torra, però també ho és que el “conflicte” estava en una fase molt més aguda, aleshores. Ara ni el PSOE ni el PSC abonen la tesi del conflicte. Dit això: una paraula de més o de menys no soluciona res, ni a Catalunya ni a Gibraltar.

El text conté dues referències interessants. La primera parla de superar la “judicialització”; la segona afirma que “l’actuació de les institucions garantirà en tot moment els drets fonamentals, la privacitat i la llibertat política i ideològica [...] rebutjant actes, decisions o mecanismes il·legítims que vulnerin aquests drets”, la qual cosa, per a un observador benintencionat, suposa una referència velada a l’escàndol d’espionatge conegut com a Catalangate.

Tot això són concessions del govern Sánchez en un moment en què necessita apaivagar el descontentament del sobiranisme català. Però són concessions purament semàntiques, que poden no tenir una traducció pràctica immediata. No només perquè Pedro Sánchez ha demostrat una extraordinària tendència al tacticisme, sinó també perquè la judicialització, a Espanya, és un problema sistèmic, com ho demostren les recents gravacions de Villarejo sobre Podem.

La qüestió, però, és que aquest document permetrà una trobada entre els dos presidents la setmana que ve, i és sabut que aquestes cimeres no tenen lloc si no hi ha garantit un desenllaç més o menys positiu. Per tant, és molt probable que els dos caps de govern ja tinguin sobre la taula un altre document, amb mesures més concretes, que haurien de veure la llum en una pròxima reunió de la taula “de diàleg i negociació”, com es diu oficialment. Si no és així, si no hi ha avenços concrets, a Catalunya tot plegat es llegirà com un fracàs, i ERC, a aquestes altures de la legislatura, ja no s’ho pot permetre.

Amb dirigents a l’exili, amb una munió de causes judicials pendents i centenars de persones en risc de ser espiades, la “confiança” de què parla el document és una pura entelèquia. Aquest és el primer gran escull del procés de negociació i seria una molt bona notícia que la trobada entre Sánchez i Aragonès permetés avançar en una solució que acabi amb l’actual dinàmica repressiva i permeti el retorn de Puigdemont i la resta d’exiliats, la qual cosa tindria un valor simbòlic innegable, i a més faria difícil que Junts es despengés de l’acord.

Voldria quedar-me amb una altra premissa inclosa al document: la solució al conflicte ha de ser avalada per “una majoria social, àmplia i transversal, de la població catalana”. Tant de bo! Tenint en compte que al Parlament català hi ha un 52% de vot independentista (i un bon grapat més de partidaris de superar l’esquema autonòmic), costa de preveure un consens dins de l’actual marc constitucional.

Però convé fer-se les il·lusions justes, i entendre que, mentre no estiguem en un escenari rupturista, la cosa demanarà paciència, perquè podem presumir de bones raons, i d’eines de pressió, però no tenim la paella pel mànec. Igual que Espanya amb Gibraltar.