Parla català!

L'altre dia estava passejant amb el meu fill de 22 mesos per l’Eixample. Li va cridar l'atenció una papereria. A la porta hi havia un cartell que deia: “Aquí parlem català. També castellà i anglès, però el cor ens canta quan parles la llengua de la nostra terra”. Vaig pensar: perfecte! Hi vaig entrar i vaig saludar en català i... em van contestar en anglès.

Sí, tinc els ulls blaus, els cabells rossos i la pell molt, molt blanca. Soc russa –però a Rússia no es parla anglès–. I aquesta escena, aparentment anecdòtica, és un resum de la meva vida lingüística a Barcelona.

Vaig arribar a Catalunya el 2013, després de fer un màster a Madrid, on vaig arribar a parlar un castellà segur i fluid. Quan em vaig traslladar a Barcelona, de seguida vaig començar cursos de català al Consorci per a la Normalització Lingüística. A part d’això, veia pel·lícules i sèries, feia activitats i vaig fer un any sencer de club de lectura en català en una biblioteca. Avui tinc un nivell de català, diguem-ne, alt, entre el C1 i el C2. Ho entenc tot, vaig al teatre i veig monòlegs de comèdia en català. Però a l'hora de parlar no tinc gaire pràctica. I no per falta de voluntat. Habitualment em trobo amb situacions com la que he descrit al primer paràgraf d’aquest text: entro en un lloc, em miren i decideixen quina llengua m’encaixa (normalment, la que troben que m’encaixa millor és l’anglès).

En la gran majoria d’ocasions, no cal ni que obri la boca. A vegades, comencem a parlar en català, però això només dura fins que dic un castellanisme o cometo un error. Llavors arriba el canvi al castellà o a l’anglès.

Això és molt propi de Barcelona –a Olot o a Girona no em fan el canvi–. Entenc que els barcelonins catalanoparlants vulguin ser amables. Però ser amable no és el mateix que ser servil. Hi ha una línia fina entre voler facilitar la conversa i esborrar la llengua pròpia (més si l’altra persona no ho demana). I aquest gest, sovint motivat per l’educació, pot tenir conseqüències profundes:

1. Quan em parlen en anglès pel meu aspecte físic –ulls clars, pell blanca, accent indefinit– m’estan etiquetant automàticament com a forastera. I aquest mateix filtre s’aplica a persones d’altres aparences, sovint amb resultats encara menys agradables. És una pràctica que, sense voler-ho, pot perpetuar prejudicis racials.

2. No es pot aprendre una llengua sense cometre errors. I, tanmateix, a Catalunya, moltes persones deixen d’intentar parlar català perquè tan bon punt s’equivoquen els canvien de llengua. Si vols parlar català sembla que l’has de parlar perfectament. Però sense l’error i sense la pràctica la perfecció no és possible.

3. El català desapareix mentre els catalanoparlants proven d’endevinar en quina llengua se sentirà més còmoda aquesta forastera. Honestament, no importa en quina llengua em sento més còmoda jo (el rus), parla la teva llengua, que és la del territori. Jo m’apanyo.

La meva proposta és senzilla. Només cal esperar. Esperar que l’altre –encara que sigui molt estranger– digui: “Podem parlar en castellà?” o “Do you speak English?”. Fins que no arribi aquesta frase, cal continuar parlant en català. Així s’envia un missatge molt clar: “Ets aquí. La llengua de la terra és aquesta. I també pot ser la teva”.

Aquest gest també pot ser una forma de resistència a la turistificació: recordar que qui ve de fora és el visitant, i que aquí hi ha una llengua pròpia. Si la gent que arriba a Barcelona pot passar-se el dia parlant anglès o castellà sense que ningú li parli en català, o esperi que facin el mínim esforç de sol·licitar el canvi de la llengua, quina motivació tindran per aprendre-la?

Cada vegada que intento parlar català a Barcelona amb un catalanoparlant i em respon en una altra llengua una part de mi es trenca. Perquè el missatge que rebo no és només lingüístic. És identitari: “Tu no ets d’aquí”. Però jo visc aquí. Pago impostos aquí. Crio el meu fill aquí. I voldria sentir que també hi pertanyo.

Així que, si us plau, parleu-nos en català. També a nosaltres, les estrangeres.