Catalunya viu uns dies estranys que s’estan allargant més del compte, si és que hi ha un termini per als dies estranys. Sembla que estiguem immersos en una pel·lícula de catàstrofes i que tot es vagi encadenant, com aquelles vides que no aixequen el cap. Només ens faltava el vent. Ha arribat avisant, això sí, amb alarma inclosa, que quan la sents al carrer entre tantes alarmes que sonen fa la sensació d’un concert contemporani. Ha arribat per reivindicar-se entre tantes inclemències meteorològiques, com si el trobéssim a faltar. El vent, que és un fenomen molest quan passa de brisa. El vent, que no du respostes i irromp amb la força de qui no té arguments. Aquest vent agressiu que és com un líder autoritari voltant pel món. El vent, que no estima els arbres. El soroll del vent, que no deixa dormir i que es cola al cervell com si un fantasma volgués parlar-nos. No, ara aquest vent no. Estem massa cansats, tots plegats. Però posem les esperances de calma en l’anticicló que està a punt d’arribar, diuen, i que donarà una treva climatològica. Perquè mai plou a gust de tothom i l’excés acostuma a fer mal. Vindran dies seguits de sol. Diuen. Potser també caldria avisar-los amb una alarma per esgarrapar tota la vitamina D que ens falta. Encara que també és en els dies de sol que tot queda al descobert i el desastre es veu més clar. Per si de cas algú va despistat i no sap que Catalunya porta paralitzada des de fa anys i que el vent és l’últim que ha entrat per la porta. Això passa per deixar-la oberta. Ja ens ho deien, que convé vigilar amb els corrents d’aire. En qualsevol cas, no cal ser especialment esotèrica per veure que tot són senyals que ens avisen, molt poc subtilment, que som al límit de massa coses i que és el moment de començar a moure’s cap a la direcció adequada. Amb el vent hem d’esperar que sigui ell qui pari, però moltes altres situacions és a les mans humanes que es poden resoldre.
El sector educatiu, que ha de ser un dels pilars de la nostra societat i no ha de suplir la feina educativa dels pares i mares, no pot més, i ha fet vaga i ha sortit al carrer. En el moment menys adequat, han dit alguns. No sé de què es queixen, han dit uns altres. Com si hi hagués un millor o pitjor moment per protestar i com si no tinguessin una pila de raons. Al final ningú no es voldrà fer mestre. O pitjor, només quedaran els dolents. La pagesia també va sortir a protestar la setmana passada. Normal. No l’ofeguen les pluges. L’ofega la burocràcia. Una burocràcia que està minant les ganes de tothom de fer res. Cada vegada n’hi ha més i cada vegada és més complicada. Ara mateix els trens que funcionen millor són els de joguina, i els tractors, si es continua tractant així el sector agrari català, aviat seran només un objecte de museu. I el vent bufa fort.
A El secret del Bosc Vell, Dino Buzzati va escriure un text bellíssim que parla de la necessitat de connectar-nos amb la natura i que la natura té diferents veus que ens la fan sentir molt més propera i fascinant. Justament, un dels seus protagonistes és el vent, el vent Matteo, que ha perdut la força que va tenir en una altra època. “Va estar empresonat durant vint anys, he sentit dir. No quedes impune si passes tant de temps tancat...”, diu una cabana que ha resistit els embats del vent. Que tot aquest temps paralitzats no l’hàgim de pagar com el vent Matteo. Encara tenim la força per revertir una situació que no ve ni se’n va amb el vent. I parlem amb la natura, que si no acabarem ximples.
