El malestar docent a Catalunya ja no és una percepció opinable, sinó una realitat sostinguda. Fa temps que s’expressa als claustres, als passadissos i, darrerament, als carrers. Les reivindicacions són conegudes: millores salarials, reducció de ràtios, més recursos, menys burocràcia. Són demandes legítimes i necessàries. Però potser no són suficients. Ens movem en les aigües superficials d’una qüestió molt profunda i que encara no hem afrontat amb prou decisió: què vol dir ser docent avui i com es reconeix aquesta professió al llarg del temps?
En el conjunt de l’Estat, i també a Catalunya, la carrera docent continua sent més administrativa que professional. El sistema actual es basa, essencialment, en l’acumulació d’antiguitat i de complements com els sexennis. Avui, el professorat pot arribar a acumular cinc sexennis al llarg de la seva trajectòria i ja hi ha veus que reclamen un sisè per adaptar-se a carreres més llargues. Però aquesta lògica, basada a sumar trams, difícilment es pot considerar una carrera professional en sentit ple. I no reflecteix ni la complexitat ni l’evolució de l’ofici docent. Més que un incentiu per desenvolupar les competències docents, els sexennis s’han convertit en un mecanisme de supervivència dins del sistema: una carrera de fons on el premi és, sobretot, la persistència, i no el reconeixement de la qualitat o el lideratge professional.
Aquesta és, probablement, una de les arrels més profundes del malestar que es viu. Perquè quan no hi ha reconeixement real, la motivació es pot desplaçar cap a altres terrenys: el salari, les condicions, la càrrega de treball. Tot això és important, però no substitueix el que dona sentit a una professió: la possibilitat de progressar, de ser reconegut, de contribuir a la professió d’una manera diferent a mesura que s’acumula saber i experiència.
La professora Qing Gu fa recerca a l’Institut d’Educació de l'Escola Universitària de Londres sobre el benestar docent. Conclou que aquest està estretament vinculat a les oportunitats de desenvolupament professional al llarg de la carrera, més enllà de les condicions materials estrictes. És a dir, allò que sosté els docents no és només el que reben, sinó el que poden arribar a ser dins de la professió. El que poden aportar.
Des d’una mirada europea i internacional, sorprèn molt —moltíssim— que el debat públic a Catalunya continuï centrat gairebé exclusivament en variables quantitatives i incentius salarials, mentre que la construcció d’una veritable carrera docent queda en segon pla. Una carrera que defineixi etapes, rols i responsabilitats, que reconegui que no tots els docents fan la mateixa contribució, i que això no és un problema sinó una oportunitat.
En els claustres, els docents es reconeixen en grups etiquetats com els “motivats”, els “resistents” o fins i tot els més “cremats” —i sovint són aquests últims els que han agafat el micro per criticar el sistema i menystenir l’alumnat—. El fet que no hi hagi una carrera professional en la qual es pugui progressar deixa els equips directius en una situació complicada: com mantenir la motivació del claustre? Com reforçar el compromís i reconèixer de manera justa el mèrit dels millors professionals?
El més sorprenent és que el marc normatiu català (LEC) té en compte que el professorat té dret a accedir a la promoció professional, i obre la porta a la possibilitat de progressar a través de mecanismes que valorin i reconeguin els seus mèrits i aportacions, més enllà de l’antiguitat. La LEC també inclou la figura del docent sènior, una idea que podria obrir la porta a reconèixer rols com la mentoria de professorat novell, la coordinació pedagògica, la formació interna o el lideratge de projectes de centre. Tanmateix, aquesta possibilitat no s’ha desplegat. Per què? Els governs, tant aquí com a Madrid, tenen per objectiu mantenir les aigües tranquil·les, tot i que la mala maror i el malestar de fons vagin creixent.
Mentrestant, altres sistemes educatius han configurat carreres docents amb itineraris clars, que permeten créixer dins de l’aula o bé transitar cap a rols de lideratge. A Catalunya, en canvi, el risc és continuar sumant peces esparses sense construir el conjunt. Alleujar tensions sense resoldre el problema de fons. El reconeixement professional no es construeix només amb increments salarials o reduccions de ràtios, sinó també amb estructures que donin sentit a la trajectòria professional de cada docent. Cal, doncs, canviar la pregunta de partida. No ens preguntem què necessiten els docents per treballar millor, sinó quin tipus de professió volem que sigui la docència. Volem una professió homogènia i plana? O una professió rica, diversa, amb múltiples recorreguts? Volem fer atractiva la professió docent als joves i retenir el talent? O volem només gestionar els conflictes actuals i qui dia passa, any empeny?
En un context de malestar creixent, aquesta distinció és clau. Perquè allò que està en joc no és només el benestar del professorat, sinó la missió de l’escola i el futur del país.
