Parlament en hores baixes
Al llarg de la setmana els mitjans de comunicació s’han afanyat a transmetre la notícia que els estudis universitaris són, a Catalunya, més cars que enlloc d’Espanya. Una frase molt repetida ha estat “Estudiar a Catalunya costa el triple que a Andalusia”. Una comparació poc encertada perquè no és Andalusia que volem emular. Hauria estat millor referir-se a les taxes alemanyes (que són gratuïtes) o a les angleses (que són més altes). Posats a comparar-nos amb la resta d’Espanya, també s’hauria hagut de tenir en compte la qualitat del sistema universitari (el català és, de llarg, el millor, segons testifiquen els rànquings internacionals) i el sistema de recerca (que a Catalunya és un dels més eficaços d’Europa, però que es finança amb recursos que la resta de comunitats autònomes dediquen a la universitat).
En aquella mateixa lamentable línia de pensament, el Consell de l’Estudiantat de les Universitats Catalanes havia emès un comunicat (8-4-16) en què denunciava que la llei Wert “permet que les diferents comunitats autònomes estableixin els preus de matrícula en els estudis universitaris, i promou així que a Catalunya s’encareixin fins al màxim possible a partir del 2012”. En definitiva, denunciava l’autonomia de què gaudeix Catalunya per establir prioritats diferents de les de la resta de comunitats autònomes.
Tot aquest rebombori no era sinó un ressò de l’aprovació (7-4-16), per part del Parlament, d’una moció presentada per Catalunya Sí que es Pot que instava a reduir les taxes universitàries un 30% compensant-ho amb un increment equivalent de l’aportació que la Generalitat fa a les universitats (que hauria de passar d’uns 750 a uns 850 milions d’euros/any). Aquesta resolució, aprovada amb els vots de tots els grups excepte els de Junts pel Sí, no és sensata. Vegem per què.
La Generalitat està escanyada financerament i no disposa d’una màquina de fer diners. Complir la moció li exigeix treure els 100 milions d’euros d’altres serveis. De quins? ¿No havíem quedat que la prioritat era un pla de xoc contra la pobresa extrema? ¿És que les taxes universitàries formen part de la pobresa extrema? Els parlamentaris no sembla que s’hagin preocupat per aquestes qüestions. Votar la reducció de les taxes universitàries queda bé; definir com es finança aquesta reducció, no gens.
La crítica que es pot fer, i que es fa, a les taxes universitàries és que actuen com un filtre contra els estudiants d’extracció més baixa que accedeixen als estudis superiors. Ara bé, l’augment de taxes va anar acompanyat d’un programa de beques per a aquesta mena d’estudiants. L’augment de les taxes ¿ha dificultat l’accés a aquesta mena d’estudiants? Els parlamentaris tampoc no sembla que s’hagin preocupat per la resposta a aquesta pregunta. Si ho haguessin fet, haurien descobert que la resposta és negativa. Justament dijous passat la professora de la UAB Helena Troiano va presentar públicament els resultats d’un estudi exhaustiu sobre aquesta qüestió. Abans de l’augment de les taxes (2002), un 23% dels alumnes d’extracció social baixa (pares amb l’ESO com a màxim) que es graduaven de la secundària superior accedien a la universitat; després de l’augment (2014), aquesta proporció ha pujat al 36%. L’increment més alt s’ha produït en els estudis de salut, que són justament dels més cars.
Això no significa que l’extracció social no afecti l’accés a la universitat: els alumnes d’extracció baixa hi accedeixen menys. Dit d’una altra manera, la desigualtat en l’accés a la universitat per part dels alumnes d’extracció més baixa no ha estat agreujada per l’augment de les taxes, però existeix i es manté.
La conclusió a què han arribat totes les persones que d’una manera seriosa han analitzat l’equitat del sistema educatiu és que els recursos públics han de concentrar-se en els primers estadis: millor a la secundària que a la universitat; millor a la primària que a la secundària; millor al preescolar que a la primària. Ara bé, a Catalunya és més cara una plaça en una escola bressol municipal que en una universitat (!). Si el que ens preocupés de debò fos la igualtat d’oportunitats i disposéssim de 100 milions d’euros, el millor seria dedicar-los a abaratir l’accés a les escoles bressol. Perquè és en aquell moment que es marca més el futur de l’infant, perquè és quan els seus pares necessiten més ajut, perquè els alumnes que accedeixen a la universitat ja són producte d’una certa selecció social i perquè els alumnes en edat escolar tenen més recursos. Després de tot, les millors notes a la universitat les treuen els alumnes a temps complet i els alumnes d’extracció social baixa que treballen a temps complet i, a més, estudien (!).
Al Parlament d’un país seriós hi caben totes les opcions polítiques, però no hi ha gaire espai per a la frivolitat.