La partitura incompleta

Sé com comportar-me. Posem, per exemple, que vaig al Teatre Nacional de Catalunya. Conec el protocol tàcitament coreografiat i puc complir-lo fil per randa. Sé quina versió de mi és benvinguda, quina encaixa i no incomoda, sé quina identitat performar per ser llegida: una mica negra però sense passar-me, una mica cridanera però sense passar-me, he de ser aquella nota que dona cert gir, lleugeríssim, a la partitura general. Tot allò altre queda fora de focus. Ningú no m'ho ha demanat explícitament, però he entès que l'alteritat no hi té lloc.

Porto 22 anys en aquest país, tinc el nivell C de català, gairebé el cent per cent de la meva xarxa afectiva és catalana, tinc un fill català... però encara soc percebuda com una persona migrant. Em continuen parlant en castellà i em feliciten pel meu accent tan "bonic". Però no passa res, això ho puc gestionar. La part complexa arriba en el pla professional: el meu lloc, perenne, sembla ser el marge. Aquest lloc on em col·loca el sistema no prové d'exclusions personals perpetrades per agents individuals, sinó que és l'estructura. I, valgui aquí el mea culpa, es tracta també d'una ambigüitat que no és casual, sinó una estratègia de supervivència.

D'alguna manera, aquest "estar on em poden llegir" que de vegades performo és el que W.E.B. Du Bois definia com la doble consciència. Les persones migrants ens mirem sempre a través dels ulls dels altres, que són, com a massa lectora d'alteritats acceptables, els qui mesuren el valor de la nostra presència. Som mirades sota un catàleg d'opcions que van de la curiositat a la condescendència. El desdoblament és, sens dubte, esgotador: soc jo però també soc la versió que qui mira necessita per sentir-se divers sense sentir-se qüestionat. Interpreto la meva pròpia identitat.

Ho baixem a terra? Va... El que vull dir és que, des de la meva posició moderadament privilegiada (em dedico a l'art, fins i tot soc columnista d'un diari!), veig perfectament que hi ha límits tàcits. Poso un exemple: una directora escènica catalana i caucàsica ha de fer-se lloc a cops de colze per aconseguir un espai en el panorama teatral. Però un cop aconsegueix cert espai, te la trobaràs ara dirigint una tragèdia grega, ara una peça postmoderna, ara un clàssic contemporani del realisme anglosaxó. Es dona per fet que si sap fer la seva feina, ho farà amb el repte que li posin al davant. En el meu cas, s'espera que lideri cert tipus de projectes, i l'exigència ha estat tan eficient que són aquests els projectes que acostumo a liderar. Però un Santiago Rusiñol... què? Tu? Ni parlar-ne, aquest racó de la identitat catalana mai no podrà estar en mans d'una neocatalana.

Habitar aquell marge té un cert regust amarg, la veritat; de vegades és condemna i frontera, aquella que Gloria Anzaldúa defineix quan dues cultures o més es freguen i creen un no-lloc, un borderland que és l'únic indret possible on puc habitar al no encaixar plenament en la narrativa oficial del que significa ser catalana. Llavors, quan soc en una estrena, en una sala, en un acte institucional, no hi soc del tot convidada com a "part de", sinó que és un acte de nepantla, paraula nàhuatl que significa "terra d'enmig" i que parla no només d'un espai físic sinó d'un estat emocional, psicològic i polític. Si habitar un no-lloc –el “no soy de aquí ni soy de allá” que cantava Chavela Vargas– és com ser en una sala d'espera, la nepantla és ser-hi asseguda, en aquella sala, amb la porta per on has entrat tancada, i la porta cap on vas... tancada.

Ara, deu ser l'edat, però porto un temps habitant aquesta mena de llimbs amb una certa il·lusió. Bé, il·lusió no és la paraula. Porto un temps observant totes dues realitats amb una certa curiositat, sent una mena de quimera sortida d’un bestiari medieval, un híbrid que camina per les sales de teatre desafiant la taxonomia i que es pregunta –cada dia– si l’esforç val la pena. Sí, suposo que també deu ser l'edat, però viure des de la resistència és tremendament incòmode: et sents desfasada, fragmentada i sola.

Llanço, doncs, la pregunta: què fa la cultura catalana amb aquest espai intermedi?

Porto temps dient que ens estem diversificant per damunt de les nostres deconstruccions, i el que vull dir amb això és que posar cares de fenotips diferents a l'escenari o a les pantalles pot ser un acte estètic buit si es practica amb impunitat i frivolitat. Integrar imaginaris, fenotips i diversitats no és un acte amable ni de bona voluntat, sinó una redistribució de poder. I heus ací la mare dels ous: qui té poder no vol cap redistribució del poder.

No n'hi ha prou d'escampar cares de gent diversa per la cartellera; no es tracta només d'afegir noves històries, sinó de repensar qui escriu allò que veiem a l'escenari, qui programa, qui legitima, qui qualifica, qui construeix imaginari. I, a més, em pregunto: sota quines condicions s'accepta aquell nou relat que qüestiona, acompanya o matisa la idea de catalanitat? La població migrant, migrada, racialitzada, diversa... pot transformar el relat o només sumar-s'hi?

Deu ser l'edat, aquí també, però ara veig les costures del sistema. I és esgotador viure en aquest estat de transició i caos del qual parla Anzaldúa. No soc una nota per fer l'harmonia estructural menys plana, soc l'evidència que encara no hem après a escriure partitures on els qui habitem aquest borderland puguem portar el nostre silenci, el nostre soroll i la nostra veritat. Així doncs, em sap greu, però sense nosaltres la partitura és incompleta.