Pasturo, penso, col·lapso

Són quarts de sis del matí, faig un cafè amb llet, agafo la motxilla i el bastó i obro la porta del corral per anar a pasturar abans que el sol i la calor no ens facin fora dels rostolls acabats d’estrenar.

Ara ja fa uns dies Catalunya va cremar i, com cada cop que crema, els mitjans es van omplir de sociòlegs vocacionals a sou, politòlegs i advocats en excedència que explicaven les virtuts de la gestió forestal, del paisatge mosaic i de la ramaderia extensiva. N’hi havia un que deia que les màquines de segar són les principals responsables dels incendis, l’altre deia que els pagesos de la Segarra s’han carregat els marges, la biodiversitat i que les tomates ja no tenen gust (sabor, en deia ell) de tomata, i encara n’hi havia un altre que parlava dels focs de sisena generació com si fossin una mena de giny tecnològic parit per la modernitat. Encabat ho enllaçaven amb el testimoni telefònic d’un sindicalista que es veu que a més a més de sindicalista també és pagès que deia que el que cal és donar carta blanca als pagesos per fer i desfer a la seva voluntat tal com s’ha fet sempre i que, si s’ha fet sempre, per alguna cosa deu ser.

El ramat avança a pas lent i amb el cap jup per buscar les espigues que s’han escapat de la voracitat de la màquina. Ara hi ha un petit escamot d’ovelles que espioquen l’herbei del marge però de seguida se’n desdiuen, escapcen un aladern i tornen a la geometria ordenada de les fileres de mitges tiges eixarreïdes que un dia van ser ondulants i verdes.

Fa gairebé 30 anys que intento produir aliments d'una manera –diguem que– sostenible. I dic “diguem que” perquè confio que el lector serà capaç de recordar el significat que tenia la paraula abans que entre tots la féssim malbé, i dic “sostenible” perquè m’agradaria pensar que quan nosaltres haguem passat avall, encara en quedarà alguna cosa, de tot això. Res; una petita mica de possibilitat, un ferro roent, una segona oportunitat per als que ens vinguin al darrere.

Per mi, doncs, "sostenible" vol dir produir aliments de manera eficient i a un preu competitiu (aquest matís és important) sense degradar l'entorn en el qual produeixo.

Ja els avanço que la meva conclusió després d'aquests 30 anys és que no és possible. I deia que el matís és important perquè produir de manera sostenible però només a l'abast d'una minoria i pensar que aquesta és la gran solució és o cínic o ignorant, o totes dues coses.

Jo, i tants d'altres, hem trobat les nostres pròpies solucions en l'àmbit particular, esclar, però seria ingenu pensar que això forma part d'una possible solució global. El món té gana i, produint com jo produeixo, no n’hi ha prou, per alimentar-lo. Ser-ne conscient és desolador, sí, i més si es tenen fills i es pensa en quina mena de col·lapse els tocarà viure. Els aconsello que no hi donin més voltes de les necessàries, bàsicament perquè no tenim el do de la perpetuïtat garantit i tenir fills és una part important d’aquest pla de sostenibilitat.

Bah, seria massa llarg per intentar resoldre-ho en aquestes quatre ratlles, però ja veuen que no només hi he pensat una mica sinó que m'hi he arremangat i hi he suat, i si jo, amb aquest bagatge que espero que m'atorgui una certa credibilitat, he arribat a la conclusió que aquest equilibri ara mateix és impossible, em sorprèn que gent que només passava per lla o que només té en compte un dels dos plats de la balança (entengui's productivitat i sostenibilitat) s'atreveixi a pontificar sobre una solució global que trobi definitivament l'equilibri.

No em sembla just que alguns ecologistes acusin els pagesos de ser els responsables d'aquest desgavell ambiental. Els pagesos només som els executors d'un sistema pervers que hem creat entre tots.

No em sembla responsable que alguns pagesos considerin que la biodiversitat és un caprici de quatre hippies urbanites. La crisi de biodiversitat és real. És com la febre; és el símptoma de la mala salut del planeta i faríem bé de prendre'ns-la seriosament.

Fins que tots dos col·lectius, conjuntament (i al darrere, tota la societat), no arribem a la conclusió que la prioritat és trobar aquest equilibri i no pas apostar acríticament i irresponsablement per un dels dos plats de la balança, això se'n continuarà anant a fer punyetes. Unes punyetes sostenibles, això sí. Sostingudes, fins i tot.

O sigui, no hi ha solució possible sense empatia ni renúncia, i això, per poc que coneguin una mica la història de la humanitat, doncs… què els haig d’explicar?, ja saben com acaba.

En fi, res, facin hortet i abracin fort la família, que jo me’n torno cap al corral, que el sol ja pica i les ovelles murrien.