La pausa necessària
L’estiu em dona temps per observar-me des de fora. Amb el telèfon més tranquil, sense reunions i amb els dies llargs, apareix una cosa estranya perquè és inusual: el silenci. Sense tasques que ens arrosseguin ni urgències que ens distreguin, ens adonem de la barbaritat del ritme que portem, de les tensions que hem normalitzat. Descobrim converses pendents amb nosaltres mateixos. I experimentem que aturar-se no és un luxe, sinó un acte d’higiene mental.
Deia Sèneca que “no és que tinguem poc temps, és que en malgastem molt”. La pausa té a veure amb això: quan t’atures, el temps deixa de mesurar-se amb un rellotge i passa a ser presència. En un segon de pau hi cap una eternitat, mentre que en una hora de presses no hi cap ni un segon.
Recordo un estiu en què vaig decidir no obrir el correu electrònic durant dues setmanes. Les idees van començar a arribar soles. Sense buscar-les. Sense forçar. En diuen “incubació creativa”: la ment, alliberada de la pressió immediata, troba connexions noves. Einstein ho feia passejant. Nietzsche, caminant pels Alps a l’estiu. Sabien que el pensament necessita aire.
Aturar-se també és prendre distància. Veure la vida com si no fos del tot teva, com si l’observessis des de la butaca d’un teatre. En diuen “consciència testimoni” i permet relativitzar problemes, identificar mals hàbits i decidir què volem canviar. Marc Aureli, a les seves Meditacions, aconsellava veure’s “com un viatger a la Terra”, per recordar que res no és tan greu quan ho mires des de més lluny.
No sempre podem agafar-nos tants dies per fer això. La vida laboral no deixa buits tan generosos. Però sí que podem introduir pauses breus i deliberades: cinc minuts de respiració conscient abans d’una jornada de feina, un passeig de pocs minuts sense telèfon entre tasques, un matí de dissabte sense agenda. No canviarà la vida, però sí la nostra mirada. Una manera d’aconseguir-ho és associar la pausa a un lloc concret: un banc en un parc, una taula vora una finestra, un tram de carrer. Així es crea un ritual que protegeix aquest espai mental fins i tot en els dies més agitats.
El perill de no aturar-se mai és que la vida es converteixi en una cinta transportadora: et mous sense saber on vas. L’única manera de corregir el rumb és aturar-se un moment, mirar el mapa i, des de la calma, tornar a triar. Perquè només quan t’atures et pots escoltar. I, de vegades, és just en aquesta pausa on apareix la resposta que estaves buscant.
