21/04/2022

Pegasus, el Gran Germà contra l’independentisme

3 min
Un home observa des de la distància.

Veient d’on ve el fum, se sap on hi ha el foc. El refranyer sempre té una manera senzilla per explicar-nos les coses en poques paraules. Si el programa Pegasus només el poden comprar organismes d’un estat i els espiats són polítics, activistes, advocats i persones de l’entorn independentista, coincidint en moments polítics o judicials rellevants, no cal fer gaires conjectures per saber quin estat hi ha al darrere.

Des de la Moncloa es pot dir i es pot repetir que Espanya és una democràcia plena i que no s’han espiat il·legalment els telèfons dels adversaris polítics, però les evidències demostren tot el contrari. Al llarg de la història, l’estat espanyol ha demostrat ser un engranatge altament entrenat en temes de repressió, en formats molt diferents. Sempre que li ha convingut no ha dubtat a saltar-se les regles de l’estat de dret per defensar-se de les amenaces, i en la darrera dècada, amb motiu del procés independentista, en podem fer un llistat inacabable. Sovint, aquestes pràctiques han estat camuflades en forma de lawfare, donant l’aparença de legalitat a autèntics abusos i vulneracions de drets.

Amb el Catalangate, l’escàndol destapa que més de seixanta persones –sense comptar les que no ho saben o que no ho han pogut verificar– han vist vulnerats els seus drets fonamentals i han estat víctimes de delictes. La violació del dret a la intimitat, la revelació de secret de les comunicacions, la vulneració del dret de defensa quan s’espia els advocats i la intromissió en els debats polítics dels adversaris són fets molt greus que només ens sabem imaginar que ocorren en règims totalitaris. Però això ha passat ara i aquí i, com és habitual, els que més explicacions han de donar fan veure que la cosa no va amb ells.

Per atacar l’independentisme català, l’Estat ha confiat més en les clavegueres i la guerra bruta que en la política. Fa menys d’una dècada, la policia patriòtica comandada per Mariano Rajoy i pel ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz va fer de tot i més per empastifar i degradar els dirigents independentistes. Es van fabricar fake news per provocar l’inici d’actuacions judicials, es van fer seguiments i, òbviament, es van fer escoltes telefòniques sense control. En el país dels Villarejos, la gravació de converses privades és moneda corrent; el temps ens demostra que s’ha gravat tot de tothom i que la fonoteca de les clavegueres està ben atapeïda.

I els que vam formar part del Govern de l’1 d’Octubre sabem molt bé què volia dir sentir-se vigilat, seguit per persones que en ser identificades ensenyaven una placa dels cossos de seguretat de l’Estat, veure com els drons sobrevolaven les dependències on hi havia reunions i, per descomptat, rebre contínuament missatges al mòbil amb enllaços sospitosos, que no presagiaven res de bo. Jo mateix, en pocs mesos de diferència, vaig haver de patir la casualitat –perquè segur que va ser casualitat– de veure com entraven a robar al meu despatx de la conselleria de Justícia, al meu domicili familiar i al pis de Barcelona on m’allotjava quan l’agenda m’impedia poder fer nit a casa. No en tindré mai la certesa, però trobar-s’ho tot regirat sense que s’haguessin endut objectes que podien tenir algun valor fa pensar que els protagonistes d’aquests episodis tan seguits no eren lladregots comuns.

Ara els que vulguin fer-ne caricatura diran que demanar que l’escàndol del Catalangate s’investigui fins al final és una rebequeria i és victimisme. Els que diguin això deuen ser els mateixos que consideren que portar una faldilla curta és una provocació. Esclar que s’ha d’anar fins al final i s’ha de fer tot el possible perquè la justícia sigui digna d’aquest nom i investigui qui en són els responsables. Ja sabem que la sorpresa seria que això passés, però per previsible que sigui el desenllaç no es pot deixar de reclamar-ho a totes les instàncies possibles, perquè els fets són gravíssims i intolerables. El Catalangate és un delicte amb totes les lletres i s’ha d’arribar fins al final, i que caigui qui hagi de caure. Ni el president ni el govern espanyol poden fer com si sentissin ploure davant l’escàndol, per més que molts mitjans de Madrid hagin fet una apagada informativa sobre aquest tema.

La tecnologia pot ser meravellosa i fer-nos la vida molt fàcil, però també ens ensenya que la sensació de llibertat i d’un món sense límits, on ho tenim quasi tot al palmell de la mà, també pot ser el camí més curt per estar sota el control dels que ens vulguin espiar. Res que no ens expliqués George Orwell, a 1984, amb el Gran Germà.

Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia
stats