Pelicot contra el victimisme
Dimarts sortirà publicat el llibre en què Gisèle Pelicot ofereix el seu testimoni directe sobre la violència masclista que va patir: com és sabut, durant deu anys el seu marit, Dominique Pelicot, la va drogar per oferir-la a més de vuitanta homes, que la van violar mentre ell ho gravava tot. L'anomenat afer Pelicot va commocionar la societat francesa i occidental, de forma més profunda com més abjecció sortia a la llum durant la celebració del judici, en contrast amb la serenitat, la lucidesa i la dignitat que ella va mostrar en afrontar públicament l'horror que havia hagut de patir en el seu entorn més íntim. El llibre té publicació simultània a vint països i un títol que és a la vegada irònic, melancòlic, esperançador i terrible: Et la joie de vivre.
Per acompanyar-ne el llançament, Gisèle Pelicot fa la corresponent campanya de promoció (no, ni això ni els diners que hi pugui guanyar no lleven ni una mica d'importància ni de veritat al seu testimoni): la primera entrevista la va donar al diari Le Figaro i, entre altres coses rellevants, hi feia dues reflexions que val la pena destacar. D'una banda, Gisèle Pelicot rebutja l'estatus de víctima: li corresponia durant el judici, però no el vol per a ella en la vida que vol fer d'ara endavant. De l'altra, a pesar de ser conscient de l'impacte que té la seva història en molts sectors i fòrums de la societat occidental, li molesta enormement ser considerada una icona de res.
El capteniment de Gisèle Pelicot té tot el sentit i la coherència, però resulta insòlit en un moment –una època– en què tants i tantes es mostren disposats literalment al que sigui per aparèixer com a víctimes i per ser considerats icònics. En particular, el victimisme és una de les trampes retòriques més esteses del nostre temps: qui aconsegueix ser reconegut com a víctima –sigui persona, sigui organització, sigui ideologia– adquireix automàticament una mena d'immunitat que el fa inatacable i inqüestionable. És, de llarg, l'instrument preferit de les extremes dretes: per a elles, el victimisme serveix de justificació prèvia als discursos d'odi, fins i tot als crims contra la humanitat. Per exemple, el genocidi de Palestina és perpetrat pel govern d'Israel com a suposat acte de defensa davant dels suposats “antisemites”. Per exemple, els ICE trumpistes executen activistes a peu de carrer per protegir-se dels suposats “terroristes”. Per exemple, les extremes dretes espanyoles i catalanes exacerben l'odi contra els immigrants com a resposta als suposats “enemics d'Espanya” o els “que odien Catalunya”. Etc. Pel que fa a la voluntat de convertir-se en icones, en un temps de màxim individualisme i exhibicionisme sense cap contingut (que vol dir amb un contingut tòxic), ens hi trobem cada dia en tots els ordres de la vida pública i no tan pública. Per això l'actitud d'algú com Gisèle Pelicot, que té algunes idees substantives per compartir i que rebutja explícitament ser tractada com a víctima i ser vista com a icona, és tan higiènica, tan saludable i tan d'agrair.