Pensions i salut: un dilema fiscal

Els anys que venen és probable que la pressió fiscal a Espanya augmenti. Ara està encara per sota de la dels països en què ens agrada emmirallar-nos. És previsible, doncs, que hi hagi un marge addicional d’ingressos i això fa irresistible especular sobre quines seran les polítiques de despesa més afavorides per aquesta disponibilitat.

En primer lloc tenim les noves obligacions de despesa que són conseqüència, directa o indirecta, dels nostres compromisos amb el món i, en particular, amb l’àmbit europeu: finançar les despeses recurrents que derivin dels Next Generation o que ja no es puguin atendre a dèficit perquè Europa ens força a reduir-lo, o cobrir els augments del servei del deute en el nou panorama de tipus d’interès, o els nous programes de defensa induïts per la guerra a Ucraïna.

En segon lloc hi ha les noves obligacions que ens podem autoimposar en les grans categories de l’estat del benestar: pensions, salut –incloent-hi l’atenció sociosanitària i la dependència– i educació.

El govern espanyol ja ha actuat i ha revelat la seva prioritat: les pensions. La distribució competencial ha facilitat una acció legislativa relativament ràpida. Cal dir que el retorn a la indexació ha estat un pas transcendent i contundent. És segur que absorbirà una part important del marge fiscal del qual disposem. Però com que aquest marge existeix, no en qüestiono la factibilitat. Aquest seria un fet tranquil·litzador perquè, a parer meu, el nou model és irreversible en el seu aspecte essencial: el manteniment del valor real de les pensions. Només hem de mirar cap a França per veure com és de delicat aquest tema. De tota manera, la prudència recomanaria incentivar la no sortida del mercat de treball i arribar –per què no?– a permetre la compatibilitat completa de la pensió amb continuar treballant i cotitzant. O també la de ser menys restrictius en política d’immigració, especialment de joves.

Registrada tota aquesta despesa ja compromesa, és inevitable preguntar-se si hi haurà espai per a salut i educació. Pel que fa a salut, les pressions de despesa són múltiples. N’esmento tres:

1. La medicina personalitzada de les teràpies avançades i emergents és costosa, però enormement efectiva. Són dues propietats que generaran màxima tensió sobre les finances públiques. En aquestes condicions –jo m’hi vaig trobar amb l’hepatitis C–, un responsable de finances no té elecció: encara que sigui en les profunditats d’una crisi, ha de trobar els recursos.

2. Hi ha un gran consens que hem d’invertir més en salut pública. La millora general de la salut que això indueix és un bé absolut. Però no és segur que s’estalviïn diners. Any a any farem menys ús del sistema de salut, però viurem més anys.

3. És essencial per a la qualitat del sistema de salut retenir el talent de què ara disposem. No trigarà pas gaire que la dinàmica de la mobilitat a Europa arribi a situacions de decantament –tipping points – en què un professional sanitari jove ja no es pregunti si emigra a Alemanya i deixa els seus amics aquí, sinó per què no ha d’anar-se’n a Alemanya si molts dels seus amics ja hi són. Només hi ha una via segura per retenir: oferir al nostre personal sanitari una combinació de salaris i condicions de treball competitiva –que no significa la mateixa– amb la que pot oferir Alemanya.

En la meva opinió, doncs, la necessitat fonamental del sistema de salut serà la de més recursos. La comparació internacional avala aquesta conclusió. La despesa total, privada i pública, dels EUA, en termes de PIB, és pràcticament el doble de l’europea. Ineficiència americana, sens dubte, però també un indicador de per on van les pressions de despesa. Afegiu-hi que Espanya està per sota d’Alemanya en un 2% (dades del 2020). Es fa difícil creure que aquestes diferències es podran cobrir només amb despesa privada. De passada, i per reblar el clau: si ens equiparem a Alemanya en percentatge de PIB, la despesa per càpita queda només una mica per sobre de la meitat de l’alemanya.

S’han prioritzat les pensions per llei i ara ens trobem que no estem segurs de si podrem fer el que hauríem de fer per mantenir la qualitat del sistema de salut. Però s’haurà de fer, ja sigui perquè es troba marge fiscal, ja sigui –tenint en compte que un segment molt important d’usuaris són els pensionistes– atenent les necessitats sociosanitàries a través d’una part de la despesa que s’havia previst per a les pensions.

Queda pendent per a un altre dia considerar com hem de situar l’educació en aquest quadre de compromisos i prioritzacions ja fetes.