Primer perds, després et guanyen

Si no guanyes una final pot ser per dues coses. O bé perquè et guanyin o bé perquè la perdis. El Barça va caure contra el València amb una mica de cada cosa. A la primera part va oferir una imatge pobra, desangelada, impròpia d’un equip que fa només quinze dies aspirava a guanyar el triplet. A la segona, en canvi, va ser el València qui va guanyar, perquè el Barça va anar a totes i els xe van saber defensar el resultat.

Les cares dels jugadors del Barça al final del partit permeten reconciliar-se una mica amb un equip. Aquell equip que va desesperar a Liverpool i que, com va dir Messi abans de la Copa, havia de "demanar perdó" als aficionats "no per perdre sinó per com es va perdre". Ahir també hi havia motius per demanar disculpes després d'una primera part on es va veure novament la versió incompetent dels jugadors.

El cas, el consol, és que després del descans tothom va canviar el xip. El Barça va caure dempeus, que és el que se li demana sempre. Sigui a la Champions, sigui a la Lliga, sigui a la Copa o la festa major del barri. L’exigència és la mateixa independentment de la competició. Ho demana l’escut i la història de l’entitat. Una altra cosa és si el títol acaba arribant, perquè aquí és on intervé el component futbolístic, que en el fons és la gràcia de tot plegat.

S’acaba una temporada en què el Barça ha guanyat dos títols: una Supercopa i una Lliga. I s’ha arribat a la final de Copa i a les semifinals de la Champions. Per als resultadistes, s’ha de posar bona nota al curs. Els que valorem més coses, com el joc, hi posem algunes pegues.

Ja hi haurà temps per analitzar-ho millor. Per parlar de si va ser bona idea posar Sergi Roberto d’extrem, si Arthur, Coutinho i Semedo -que van rebre l’alta dues hores abans- tenien prou ritme de competició, o si Suárez va tenir més cara que esquena esborrant-se de la final quan va decidir operar-se d’unes molèsties al genoll que podien esperar. Ara s’obre un procés una mica dolorós perquè tancar l’any perdent sempre provoca nervis. I es tornarà a parlar de Valverde -alguns dirigents l’hi tenen jurada-, es parlarà de la secretaria tècnica, es parlarà de fer fora alguns veterans i de portar cromos per il·lusionar la culerada. Només demano, si soc algú per demanar, que no es caigui en el populisme ni s’engegui la màquina de la propaganda i de vendre fum.

En la reunió del Senat el president Bartomeu va fer una afirmació en la qual estic totalment d’acord. Estar content pels èxits no implica renunciar a l’autocrítica. És totalment certa. Ara només falta que també sigui veritat.