En Pere i en Pedro

El president d’Espanya i el de Catalunya, Pedro Sánchez i Pere Aragonès, tenen pendent una taula de negociació, i farien bé de no retardar-la. No tan sols preocupant-se de reunir-la, sinó també de donar-li contingut, molt més enllà del mer simbolisme d’asseure-s’hi (que ja va ser dilapidat en la primera reunió de la taula i en les trobades entre Sánchez i Torra, completament improductives). El que s’hi ha de tractar no admet dilació: per molts subterfugis i moltes elisions amb què s’intenti ocultar, el fet cert és que la política espanyola no tan sols no s’explica sense la catalana, sinó que cap govern espanyol té futur a mitjà termini si tanca en fals el conflicte entre Catalunya i Espanya i prova de fugir endavant. Això és el que va fer Rajoy, amb un tancament en fals que va incloure la demolició de l’autonomia catalana, però el resultat (no només per a Catalunya: també per a Espanya, i per al seu govern) ja sabem quin va ser. Pedro Sánchez no pot seguir xutant la pilota endavant, ara perquè hi ha una crisi de partit, ara perquè hi pot haver eleccions onsevulla. I Pere Aragonès acaba de ser investit, però la política catalana fa tant de temps que està empantanegada (en bona mesura, per culpa dels partits independentistes) que no en pot perdre més. En Pere i en Pedro s’haurien de trobar al més aviat possible per parlar del conflicte entre Catalunya i Espanya, que, com sap tothom mínimament informat, és un conflicte entre dues nacions. Intentar camuflar-lo, diluir-lo o negar-lo és, a més de ridícul, contraproduent.

En el seu discurs al debat d’investidura, Aragonès va oferir a Pedro Sánchez alguna pista per poder fer això possible d’una manera que els pugui beneficiar a tots dos. Una manera arriscada, però és que no hi ha manera segura ni còmoda d’afrontar aquesta qüestió que, insistim-hi, és inajornable. Però Aragonès va subratllar que ho volia fer a l’escocesa. És a dir, Catalunya guanya poder exercir finalment, de manera plena (amb cobertura legal i reconeixement internacional), el dret a l’autodeterminació, i Espanya recupera una legitimitat i una credibilitat democràtiques que en els darrers anys han quedat seriosament malmeses davant (justament) de la comunitat internacional, per la pèssima manera -la pitjor possible- que s’ha tingut de gestionar aquest conflicte. Espanya, a més, per poc que jugui bé les cartes (i això també ho va venir a dir Aragonès, entre línies), té les de guanyar: això és, en un referèndum acordat el més normal és que surti guanyador el no, com va passar a Escòcia o també -dues vegades- al Quebec. Que surti guanyador el manteniment de l’statu quo, la continuïtat, el mal conegut enfront del bo per conèixer. Aragonès sembla pensar en un desenllaç així quan parla de culminar el procés d’independència. I li ofereix a Sánchez alguna cosa a què agafar-se, mentre es duen endavant els indults i es negocien pressupostos. L’alternativa actual (no fer res per part d’Espanya, ranquejar en el ressentiment per part de Catalunya) ja se sap que només du al fracàs.