21/06/2021

Entre poc i massa

4 min
Concentració davant la conselleria d'Economia els dies previs al referèndum de l'1-O.

És ben curiós el que ha succeït en la política catalana d’aquests darrers temps. Arran de la inhabilitació del president Quim Torra el 28 de setembre de l’any passat, el país va restar amb un govern acèfal, en funcions, mancat de plenes competències durant gairebé nou mesos; exactament, al llarg de 238 dies. Tanmateix, des de la presa de possessió del president Pere Aragonès i la subsegüent constitució del seu govern, fa encara no un mes, hom diria que pseudogoverns i imitacions de govern proliferen entre nosaltres com els bolets després de la pluja.

Primer, el passat dia 6, el líder socialista Salvador Illa presentà emfàticament, amb una solemnitat impostada, el seu pretès “Govern Alternatiu de Catalunya” . Impostada, perquè no crec que el shadow cabinet britànic hagi comparegut mai davant d’una reproducció en cartó pedra de Downing Street; en canvi, Illa i els seus “consellers alternatius” van utilitzar el noble Palau Requesens a manera de decorat que semblés la Generalitat, com si unes pedres gòtiques, pel fet de ser-ho, afegissin credibilitat a l’operació política. A parer meu, hauria estat molt més pertinent una sala del Palau del Parlament, que és on s’exerceix l’oposició democràtica.

Recursos escenogràfics a banda, l’antecedent invocat pel PSC per legitimar el seu muntatge ha estat el “govern a l’ombra” que Pasqual Maragall constituí el 1999. I bé, sense ànim de molestar ningú, recordaré que l’esmentat experiment no va ser precisament un èxit. En les eleccions catalanes d’aquell any, els socialistes (en coalició parcial amb Iniciativa) havien aplegat 1.183.299 vots (el 37,85%), traduïts en 52 escons. Als comicis del 2003, després d’un quadrienni “governant a l’ombra”, obtingueren 1.031.454 sufragis (el 31,16%) i tan sols 42 escons. Si aquell final d’any es produí el canvi polític a la Generalitat i Pasqual Maragall n’esdevingué president no va ser gràcies a l’artefacte del “govern a l’ombra”, sinó a l’aposta estratègica d’ERC per desallotjat CiU del poder. A això, i al fet que els republicans pujaren de 12 a 23 escons.

Quan encara no ens havíem refet de la impressió de tenir un “Govern Alternatiu” amb president, consellers, comissionats i fins i tot un Palau de la Generalitat d’imitació, el diumenge següent, 13 de juny, ens vàrem topar a les planes de l’ARA amb un anunci de pàgina sencera encapçalat pel següent títol: “Manifest del Govern del Consell sobre l’1-O”. Així, ¿ja tenim un altre govern, el tercer en tres setmanes? ¿El Consell per la República Catalana també posseeix un “Govern” amb majúscula i tot? ¿Qui l’ha nomenat i quan? ¿Quina és la seva composició?

Tots els països mitjanament normals només en tenen un, de govern. A Catalunya és el que presideix Pere Aragonès i vicepresideix Jordi Puigneró. Després, hi ha l’oposició parlamentària, i les entitats cíviques i socials, i totes les plataformes, fòrums, moviments, associacions, instàncies de debat i altres organismes privats que la gent vulgui crear i que posseeixin un mínim de representativitat. Però el concepte de govern hauria de ser utilitzat amb molta mesura si no volem devaluar-lo, trivialitzar-lo o fins i tot ridiculitzar-lo. 

No vull, però, que ningú sospiti que, criticant aquest aspecte formal, nominalista, de l’esmentat manifest, en defujo el contingut. Ben al contrari. Tot i que, naturalment, desconec quin era el propòsit de cadascun dels membres del govern Puigdemont i dels seus entorns polítics a l’hora d’impulsar l’1-O (si forçar l’Estat a negociar, si obtenir un mandat per proclamar la independència...), coincideixo amb el Consell per la República que l’1 d’octubre de 2017 -ho expressaré amb les meves pròpies paraules- constituí una fita històrica, una gran victòria democràtica i cívica, un èxit organitzatiu irrefutable enfront dels aparells estatals llançats a impedir la votació a qualsevol preu. Fins i tot al preu d’oferir del règim espanyol pretesament modèlic una imatge bielorussa o turca.

Discrepo, en canvi, del Consell per la República en la tesi segons la qual el referèndum de l’1-O “va atorgar plens poders al Govern i al Parlament per declarar la independència”, per veure-la reconeguda internacionalment i, d’aquesta manera, per empènyer l’Estat a acceptar-la. En les condicions de sabotatge i violència policial que van assetjar el vot d’aquell dia, un 43,03% de participació suposà un èxit civil gairebé heroic. Però aquest percentatge evidencia que només un dels dos hemisferis de la societat catalana es va sentir concernit i apel·lat per la convocatòria. El fet que, en un país amb la composició sociopolítica del nostre, els vots no fossin tan sols 177.547 (un 7,8%) i les paperetes nul·les o en blanc no passessin de les 64.632 confirma, en la meva modesta opinió, que l’1-O no va donar un mandat democràtic per anar a la independència sense més tràmit. El problema no fou la unilateralitat, sinó una participació moltes desenes de punts per sota de les dels referèndums unilaterals dels Països Bàltics, de Kosovo, etcètera. I penso que qui no ho vulgui entendre no sap en quina Catalunya viu.

Joan B. Culla és historiador

stats