Pere Tarrés, metge i sacerdot, beatificat en el segle XXI (2004)

De l’article del periodista i professor Josep Faulí (Barcelona, 1932-2006) publicat a l’Avui (3-IX-2004) la vigília de la beatificació del metge i sacerdot Pere Tarrés (Manresa, 1905 - Barcelona, 1950). Dissabte passat va ser el 75è aniversari de la seva mort. Tal dia com avui es van celebrar les exèquies a l’església del Remei, a les Corts, barri on té la seu la Fundació Pere Tarrés, capdavantera en el sector de l’acció social solidària. 

Els sants ens resten sovint llunyans: en el temps, en la geografia o en totes dues coses a la vegada, naturalment molt llunyans. Ramon de Penyafort, un català universal de l’Edat Mitjana, tot i que a la catedral de Barcelona se’ns faci més proper, no deixa de ser un sant medieval. Més prop ens queda sens dubte Josep Oriol, tan viu, present i venerat al Pi, però va viure al segle XVII i no va ser canonitzat fins al començament del XX. N’hi ha de més propers, sens dubte, com Antoni Maria Claret, aquell “obrer de Sallent”, nascut al XIX i canonitzat al XX. Pel veïnatge en el temps i en el lloc crida l’atenció ara una de les beatificacions que se celebraran diumenge que ve a Loreto, on al costat d’Alberto Marvelli i de Pina Subirano serà beatificat Pere Tarrés i Claret, metge i sacerdot català que va viure entre 1905 i 1950. El veïnatge és obvi per la seva biografia i, especialment, per la cronologia: som una pila els que encara vam tenir el goig i la joia de conèixer-lo. Aquest beat català ens resta molt proper per la seva acció –a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, a l’exèrcit republicà, al sacerdoci de la postguerra i, sobretot, pel seu exemple de donació i servei, mantingut fins al moment mateix de la mort–. La triple beatificació està muntada a l’entorn de l’Acció Catòlica, en la qual tant Marvelli –un enginyer amb presència a la política i l’administració– com Subirano –una dona dedicada a nens i joves– van destacar molt. El nostre Pere hi enllaça tant per la seva immensa tasca a la federació esmentada com pel treball de consiliari que va fer després d’haver estat ordenat sacerdot, fet que no li va arribar fins al 1942. Ell també, com tants, després d’haver fet la guerra, es va trobar amb una pau que, tot i haver restablert els valors religiosos que ell defensava, li posava bastons a les rodes. […] Entre el mes de maig del 1938 i el de gener del 1939, Tarrés, mobilitzat amb la seva lleva, va exercir com a metge de l’exèrcit republicà (van mobilitzar a la vegada les del 23, 24, 25 i 26). Durant tot aquest temps, dia a dia, va escriure el seu Diari de guerra, publicat primer fragmentàriament amb la biografia del P. Romuald (1973) i, més endavant, sencer amb una introducció del mateix biògraf (1979). [...] L’interès pels malalts era una manifestació més de les seves preocupacions socials, ben demostrades en l’etapa en què va portar el secretariat diocesà de beneficència. Aquesta és la mateixa línia que es manifesta en la fundació de l’Obra Benèfica Antituberculosa i de la seva Clínica de la Mercè, al barri barceloní de les Corts, fruit del neguit per una malaltia que, en aquella època (1945), feia estralls. En aquell context era inevitable que pensés, també, en els malalts pobres: per això entre 1947 i 1950 dirigeix l’Obra de la Visitació. Sorprèn la immensa activitat d’aquells darrers anys, molts dels quals van ser anys de malaltia, amb estades teòricament guaridores a Núria. [...]