El perquè del vot a Le Pen i Vox
A l’Afganistan de la dècada dels 70, l’objectiu del govern comunista de repartir les terres va topar amb els propietaris rurals, que van vincular la lluita pels seus interessos materials amb els valors tradicionals i religiosos del poble. La lluita va passar a ser “per un estil de vida” i molta gent s’hi va afegir. Fins i tot aquells que, en termes materials, hi sortien guanyant, amb les propostes reformistes. Així van sorgir els mujahidins (precursors dels talibans).
Una cosa similar va passar a l’Espanya del XIX, amb els carlins oposant-se a les mesures transformadores (progressistes, doncs) dels liberals. També això es pot veure a la guerra del 36, en què propietaris i gent humil s'unien a través de la religió, la tradició i una idea d’Espanya. És a dir, interessos materials molt divergents acabaven anant plegats gràcies al que avui en diríem “un marc interpretatiu comú” o cosmovisió.
Això sempre es pot entendre com “un rentat de cervell”, un “adoctrinament”, però segurament resulta més exacte, i políticament molt més útil, interpretar-ho en termes de cosmovisió i ressonància: alguns sabien connectar millor amb la manera d’entendre el món de certs col·lectius i n'obtenien rèdit.
No és una qüestió d’arguments racionals, amb els quals avaluem interessos econòmics, sinó d’arguments emocionals i implícits: els valors pels quals trobem que cal lluitar perquè defineixen el que “és normal”, el que “és bo”.
Això mateix pot estar passant amb el suport als anomenats partits nacionalpopulistes d’ultradreta: que connecten amb una determinada manera d’entendre el món, una cosmovisió social. Ho hem vist a França aquest diumenge: Marine Le Pen ha obtingut el 41,2% dels vots. Més enllà de la classe social, del nivell de formació, fins i tot de la ideologia expressada en termes d'esquerres i dretes, cada vegada més evidència científica apunta a l’existència de tres grans cosmovisions amb un gran impacte polític.
La primera no quedaria gaire lluny de la visió de “llei, ordre i valors tradicionals” que abans descrivia. La segona giraria entorn de la idea de progrés, on predomina la ciència, la tècnica i el lliure mercat; una concepció en què l’individu, a través de la competència i del mèrit, aconsegueix el màxim benefici personal que acabarà repercutint –es creu– sobre el conjunt. La tercera, la més recent en termes històrics, concep el món des de la diversitat, valora les minories i les formes de vida alternatives com a expressió d’una riquesa que no és estrictament material i inclou l’ecologia i el feminisme com a eixos clau. La llibertat individual queda superada pels drets col·lectius i s'anima a anar més enllà dels valors de sempre per conquerir-ne de nous.
Les nostres societats plurals han deixat enrere els temps en què les dues primeres cosmovisions eren clarament dominants. L’aparició d’una tercera cosmovisió, molt present en el discurs polític i cultural d’avui, genera noves tensions, especialment ara que no troba respostes econòmiques inspiradores per a les altres dues cosmovisions i li costa defugir el relativisme moral, cosa que enerva les altres dues cosmovisions. Per això, els que abans callaven, ara han pres la paraula.
De sobte, descobrim que les societats estan “fracturades” i reconeixem amb perplexitat el creixement de formacions que categoritzem com d’extrema dreta i, per tant, objectes de “cordons sanitaris”. ¿Farem també un “cordó sanitari” dels seus votants? ¿O ens plantejarem per què se senten menystinguts i com podem satisfer les seves necessitats i els seus valors? ¿Els considerarem ciutadania com a la resta o els tractarem com a "menors d'edat"?
No es tracta de donar respostes fàcils a temes complexos com fa el populisme, però sí de donar respostes en uns termes i amb uns valors que siguin ressonants per a tothom. Reconèixer, per exemple, que la immigració i la globalització poden ser una oportunitat però generen problemes i patiment, especialment per a alguns, o que es pot estar a favor de la igualtat de gènere i no combregar amb cert llenguatge políticament correcte.
Reconèixer la societat en què vius i els seus problemes, parlar de tu a tu amb qui representes, no hauria de ser un problema en una democràcia. Mentrestant, alguns parlen de la gent sense escoltar-la, i d’altres “parlen com la gent” per fer polítiques que hi van en contra.
