Pinochet i el gran experiment neoliberal (amb nazis inclosos)
El neoliberalisme, una doctrina econòmica força aliena al liberalisme clàssic d'Adam Smith, va utilitzar Xile com a laboratori experimental. El cop d'estat d'Augusto Pinochet va gaudir del patrocini polític i militar dels Estats Units, però pel que fa a ideologia, descomptant els típics mantres soldadescos i capellanescos, es va nodrir gairebé exclusivament de l'anomenada Escola de Chicago. És a dir, de la doctrina formulada per economistes com Friedrich von Hayek i Milton Friedman: l'Estat és una banda mafiosa, els impostos són un robatori, no hi ha cap altra llibertat que la del mercat, la solidaritat entorpeix el sistema, etcètera.
Tot això és sabut. I, tanmateix, val la pena remenar en aquella experiència dictatorial. Els que hagin llegit Carrer Londres, 38 saben de què parlo. Els que no l'hagin llegit no s'haurien de desanimar davant del títol sencer: Carrer Londres, 38. Dos casos d'impunitat: Pinochet a Anglaterra i un nazi a la Patagònia. Hi ha informes sobre la producció mundial de soja amb encapçalaments més atractius. Però l'obra, una investigació de l'advocat britànic Philippe Sands, val la pena.
La vocació autoritària és, dèiem, un tret característic del neoliberalisme des de la primera plasmació pràctica, la xilena. Al llibre de Sands s'ofereix algun nou detall sobre la devoció de Margaret Thatcher per Augusto Pinochet, i sobre el furor amb què Eduardo Fungairiño (1946-2019), fiscal en cap de l'Audiència Nacional durant el govern de José María Aznar, va combatre la demanda d'extradició a Espanya formulada per Baltasar Garzón.
El personatge central de Carrer Londres, 38 és Walther Rauff (1906-1984), un antic oficial de la marina alemanya que, integrat a les SS, va brindar grans serveis al Tercer Reich. Va desenvolupar les primeres cambres de diòxid de carboni (amb les quals van ser assassinats uns 200.000 malalts mentals), va inventar les cambres d'extermini mòbils (gairebé 100.000 cadàvers addicionals) i durant la guerra va organitzar l'extermini sistemàtic al front oriental i el tunisià. Rauff va aconseguir fugir a Llatinoamèrica gràcies a les xarxes catòliques pronazis i va acabar instal·lant-se a la Patagònia xilena. Durant anys hi va dirigir, al confí del món, una indústria pesquera.
Gent com Rauff sempre és útil quan es tracta de torturar i/o assassinar. El règim de Pinochet hi va recórrer des dels inicis de la dictadura: la veu amb accent alemany que escoltaven els torturats (sempre amb benes sobre els ulls) a l'edifici del carrer Londres, 38, de Santiago de Xile, era la de Rauff, expert en interrogatoris salvatges. Els camions que es feien servir per transportar presos vius o ja morts, de camí a la desaparició, eren més d'una vegada els de l'empresa de Rauff. En resum, l'experiment neoliberal de la dictadura pinochetista (1973-1990) va tenir una connexió directa amb un antic jerarca nazi. I amb bastants altres fugitius nazis de menor talla criminal. El fet sembla significatiu.
Xile va ser durant el pinochetisme objecte d'admiració per part dels neoliberals, incloent-hi Margaret Thatcher i Ronald Reagan. Xile, model per al món. Xile, l'economia més ordenada de Llatinoamèrica. Ara ja sabem què va donar de si la privatització de tot: la jubilació basada en els fons de pensions bancaris, per exemple, va desembocar en misèria. La pensió mitjana a Xile està avui en 364 euros mensuals. Una mica menys que el 2024, però probablement una mica més que el 2026, perquè la rendibilitat va baixant.
El cas xilè permet interpretar i lligar entre si certs fenòmens contemporanis. Quan Donald Trump desplega l'exèrcit als carrers dels Estats Units, quan l'ascendent Nigel Farage promet deportacions massives al Regne Unit, quan els hereus del col·laboracionisme francès amb els nazis semblen encaminar-se al poder, quan el neofranquisme competeix en intenció de vot amb la dreta tradicional espanyola, convé recordar la hibridació entre neoliberalisme i nazisme que es va produir a Xile. No perquè recordar ens hagi de servir de gran cosa. Es tracta, simplement, de saber quin és el bàndol de cadascú.