El pitjor no és haver perdut tres mesos

El 27-S va conformar una majoria independentista complexa, i tres mesos després els seus representants no s’han posat d’acord. Un temps perdut, que dol amb la quantitat d’urgències que hi ha, però que no seria tan significatiu en un procés llarg. El pitjor em temo que és el desgast que ha suposat, que fa tota la pinta d’allargar-se i de fer-se encara més profund i perillós.

El 27-S va demostrar, convé recordar-ho, que el sobiranisme només es té a si mateix. Mitjans de comunicació, aparell de l’Estat, bancs, poders fàctics, CNI, tot l’establishment econòmic, el ministeri de l’Interior... Aquella campanya deixava sol i arraconat un sobiranisme gairebé majoritari en vots i del tot majoritari en escons, condemnat a entendre’s. Tot és ajustat i les diferències han sigut insalvables, per a disgust de moltíssima gent.

Tocarà aprendre dels errors ràpid, i assumir que recrear-se en les ferides, retrets i insults de forma autodestructiva seria l’error més garrafal, definitiu. Cal assumir l’alt cost que suposa que alguns líders puguin anar quedant cremats pel camí, i no parlo només de Mas, també de molts negociadors, dels independents que s’havien arremangat generosament, dels danys irreversibles de tant de pressing mediàtic.

El procés és des de fa setmanes en un sot. No crec que sigui en un pou. Però el sot és profund, i quan hi ets costa tenir perspectiva, es requereix el doble d’esforç per avançar la meitat, hi ha poca visibilitat, i l’expedició té dubtes i pateix baixes dels que hi eren perquè el camí era agradable i tocava el sol. Dels sots només se’n surt reforçat, perquè qui no és capaç de reforçar-se no en surt. Aquest és el repte.