El pla de Trump per a la Unió Europea
No han estat bons dies per a la integració europea. La cimera de l’OTAN, on Trump va arribar, li van fer un regal espectacular i se’n va anar al cap de poc renyant el país que no li havia fet un regal com els altres, va ser un pas enrere històric per a la Unió Europea. L'OTAN no és la Unió Europea, però l’objectiu de Trump eren els estats europeus, majoritàriament membres de la UE.
L’any 2024 va ser el dels informes Letta i Draghi, que plantejaven, respectivament, objectius de més integració del mercat únic i de desenvolupament d’ambicioses polítiques industrials i tecnològiques per propiciar un salt endavant en la inversió i en la productivitat. Draghi defensava, el setembre passat, mobilitzar el cinc per cent del PIB europeu per rellançar sobre noves bases la seva capacitat de creixement autèntic –o sigui, del PIB per càpita–. L’objectiu que Trump imposa als socis de l’OTAN d’assumir l’obligació d’assolir el cinc per cent del seu PIB en despesa en defensa en els propers anys representa un desafiament pressupostari d’un ordre de magnitud molt semblant a la proposta de Draghi, però sense cap de les seves virtuts.
Els dos són comparables quantitativament, però la diferència és que Trump vol que aquest esforç es destini a comprar armament de darrera generació fabricat per la potent indústria armamentista dels EUA. Fins i tot ha fet un desplegament espectacular d’aquest armament en els bombardejos de les instal·lacions iranianes de preparació de la seva capacitat nuclear. O sigui, hem viscut un Draghi invertit. Allà on hi havia aspiracions de recuperació de la capacitat innovadora i tecnològica europea, en un no res s’ha passat a renunciar a qualsevol ambició i a pagar el peatge exigit per l’emperador del món occidental.
Com es posicionen les forces més pro trumpistes a Europa davant d’aquest xantatge? La impressió que fa és que gaudeixen de l’afebliment dels impulsos europeistes. Com menys sedueixi l’horitzó de la integració europea, més oportunitats hi ha per a la recuperació de polítiques nacionals, lliures dels compromisos europeus. Això és el que volen les forces més nacionalistes, a l’extrema dreta i a l’extrema esquerra. Per descomptat, com més diferents esdevinguin les polítiques nacionals i menys es comprometin a coordinar-se a escala europea, més es debilitarà la Unió i més inútil semblarà. El perill de dissolució, que va esdevenir una possibilitat real quan la crisi de l’euro, torna a aparèixer a l’horitzó. Europa té uns quants països que són més proamericans que proeuropeus, bé sigui pel volum d’emigrants seus que van acabar als EUA, bé per la proximitat política i estratègica. Sempre estaran disposats a posar els EUA per davant de la UE. Altres són euroescèptics perquè han perdut l’entusiasme inicial o perquè creuen, erròniament, que el que han guanyat dins la UE ja no ho poden perdre. També n’hi ha que són eurodesconcertats, que han perdut el nord, o simplement la brúixola per avançar. D’aquests també n’hi ha molts.
L’increment de despesa en defensa, si no mostra la seva utilitat immediata, i més encara si s’ha d’abocar massivament a compres als EUA, només serà una política de restricció pressupostària. Com a tal, serà un episodi d’austeritat que dependrà enormement de si s’entenen o no les raons de la seva existència. L’experiència indica que més aviat no s’entendran. Es reduiran a polítiques d’austeritat, i això és el pitjor que pot passar. Les polítiques d’austeritat són molt impopulars i acostumen a generar una radicalització dels votants, que volen castigar els polítics a càrrec de la seva gestió. Ho acabem de veure amb el tràngol i les humiliacions de l’aprovació de les retallades pressupostàries del Regne Unit, justificades per l'augment de despesa en defensa, que contrasten amb el contingut dels pressupostos que s’estaven discutint simultàniament a Washington (la One Big Beautiful Bill Act de Trump), centrats en la reducció d’impostos i finançats en bona mesura per un increment del deute.
Que Trump opti per l’estratègia de forçar els seus aliats europeus a comprar-li armament té totes les virtuts per a ell però tots els defectes per als europeus. És una lliçó apresa de la presidència Reagan: accelerar la construcció de capacitat militar per desmoralitzar l’enemic. Reagan, que havia promès reduir els dèficits públics de Carter, va endeutar-se com mai ho havia fet cap president dels EUA en temps de pau, però tothom va estar disposat a comprar el seu deute atès que va convèncer els estalviadors d’arreu del món que serien els EUA els que guanyarien la carrera armamentista i la Guerra Freda. En pocs dies la UE ha esdevingut més feble i més vulnerable. Si no reacciona enèrgicament i activa les recomanacions de l’informe Draghi, veurà com se li esvaeix el futur. Males notícies per a tothom, fins i tot per a aquells que preferirien, irreflexivament, que no existís la UE.