La pobresa de Benestar
Les notícies sobre el fracàs de la DGAIA (direcció general d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència), del departament de Drets Socials, a l'hora d’atendre adequadament les seves responsabilitats, han sacsejat l'opinió pública i han comportat reaccions nominalment radicals de la consellera del departament responsable. He trobat a faltar, en tot aquest tristíssim episodi, alguns elements de realisme, que alguns cops s’han escolat per les escletxes de les informacions i entrevistes. Em refereixo a la queixa –o denúncia, per ser precisos– de les pèssimes condicions laborals de les persones a les quals es confia la delicadíssima tasca de tenir cura de les persones –infants i adolescents– que han acabat sota la tutela de la DGAIA.
No acabo d’entendre per què les autoritats no han tractat explícitament aquest problema. No ens enganyem: les tasques més delicades d’institucions públiques com la DGAIA estan pèssimament retribuïdes, amb tots els agreujants d’escassedat, precarietat i desprotecció en cas de problemes. No és estrany que la DGAIA hagi de buscar sovint com externalitzar el servei, per incapacitat de reclutar el personal adequat amb la remuneració adequada. Soc partidari de l’externalització en molts casos, però si només respon a raons econòmiques i no proporciona un acompliment satisfactori de les obligacions encomanades, la solució és inadmissible.
El departament de Drets Socials (o de Benestar Social –benestar és el concepte més universal–) té pocs recursos. Els més de tres mil milions (3.322) del darrer pressupost aprovat, que és el de l’any 2023, semblen molts perquè són el tercer departament més dotat de la Generalitat, però són una minúcia quan els comparem amb les seves obligacions, que inclouen tots els pagaments de les prestacions de la llei d’autonomia personal i d’atenció a la dependència i els de la renda garantida de ciutadania, que es mengen, automàticament i sense cap possible control per millora de gestió, el gruix del pressupost. Queda poc per a les polítiques no obligades per llei estatal, i el Parlament les amplia amb freqüència, amb poca atenció a quin serà el possible origen dels recursos pressupostaris. Recordem que la població de Catalunya ha crescut un 30% aquest segle i en més de cent mil persones en cada un dels darrers tres anys. Cada cop demanem més atenció i ningú no en para gaire al desajust entre les obligacions i les possibilitats econòmiques d’atendre-les.
Per què? La raó més simple i autèntica és que el departament de Drets Social sempre ha estat el pobre de la Generalitat. Menys personal tècnic, més mal pagat, amb tasques que allunyen el talent tot i que n'exigeixen molt, rares vegades promocionat per manca de nivells directius, tot i que en general preparat, molt voluntariós i de bona fe, per la qual cosa pateix un cert abús per part de les autoritats d’aquesta vocacionalitat. Es repeteix el mateix del que es queixa el personal mèdic, d’infermeria o docent, però partint de nivells més baixos. El personal, que ha de ser qualificat, no té remuneracions comparables amb mossos, bombers, inspectors, juristes, economistes, tècnics superiors (n’hi ha a Drets Socials, però pocs), jutges, professors, etc. Aquelles categories que caldria hi són, però per a poques persones i amb menys nivell. El resultat és que tothom que pot fuig del departament de Drets Socials. Allà on cal personal qualificat cal pagar-lo si no volem que abandoni les responsabilitats que se li pretenen assignar sense la remuneració i la protecció adequades.
Seria injust no subratllar que un dels camps on l’infrafinançament de la Generalitat de Catalunya es pateix més és precisament aquest: la despesa en programes de benestar social. Atès que tot són programes intensius en treball, el greuge, molt real, de l’infrafinançament es magnifica pel greuge de no tenir en compte la paritat de poder adquisitiu. Com més s’ha de recórrer a contractar treballadors o a donar suport en forma de subsidis personals, més es pateix el diferencial del cost de la vida, que a Catalunya és més alt que en el gruix de comunitats autònomes.
La tasca que recau sobre el departament de Drets Socials és ingent i, sobretot, creix a gran velocitat. M’agradaria que els crítics mencionessin aquest fet bàsic. En la mesura que Drets Socials ha de dedicar un esforç immens per atendre el procés d’envelliment, el fort flux d’immigració irregular, la cada cop més freqüent desestructuració familiar i l'augment de la sensibilitat per les diverses mancances de les persones –processos tots que no paren de créixer–, el seu objectiu és sempre impossible. Aconsegueix incrementar la frustració sense poder transmetre satisfacció per la feina feta. És una pena, perquè la tasca és molt valuosa, però no es pot pretendre basar-la tota en el voluntarisme i la vocacionalitat. Les més bones intencions queden desbordades per la magnitud del repte.