Pobresa infantil: 467.000 vides esperant
Llegia la setmana passada que una persona que va a la feina amb Rodalies perd cada any de mitjana 46 hores esperant trens amb retard. Em faig càrrec de la desesperació de qui pateix aquest disbarat i de l'impacte que té en la societat. Tot i ser problemes molt diferents, no puc evitar fer l’analogia amb la pobresa infantil. Quant fa que sabem que 1 de cada 3 nens i nenes a casa nostra en pateix? Fins quan repetirem que ha de ser una prioritat afrontar-la? Com es degrada la situació de qui en pateix mentre espera solucions?
A Catalunya 467.000 infants viuen en risc de pobresa o exclusió social. I és un problema enquistat: en els últims 10 anys no hem baixat dels 400.000 (només lleugerament el 2016) i la proporció de nens i nenes afectats ha estat sempre superior al 30%. Coneixem la magnitud del problema i hi insistim, però passen els anys i ens el tornem a trobar en cada enquesta de condicions de vida de l’Idescat.
De solucions també en parlem molt. És positiu que ho fem, i que a cavall entre el govern anterior i l’actual s’hagi pactat una estratègia de lluita contra la pobresa infantil a Catalunya per desplegar fins al 2030. El problema, però, és el temps. Mentre que la pobresa actua cada dia i amb la màxima celeritat, sense treves, l’acció política avança lenta, totalment descompassada.
Posem-hi exemples. Fa molts anys que repetim que tenim unes prestacions i pensions amb un impacte absolutament insuficient en la infància, ja que només redueixen un 25% la pobresa infantil. En la resta d’edats, en canvi, els ajuts redueixen la pobresa a la meitat, i fins a un 80% en els més grans de 65 anys. Desemparem qui més hauríem de protegir perquè tenim ajuts que van néixer coixos: la renda garantida de ciutadania, l’ingrés mínim vital i el complement d’ajuda per a la infància ofereixen quanties insuficients, deixen fora moltes famílies i tenen una tramitació molt poc àgil.
Sabem què cal millorar, però triguem a posar-hi remei. La renda garantida de ciutadania es va crear el 2017 i fa anys que s’està tramitant al Parlament una proposta per reformar-la. Si s’acaba aprovant, incorporarà un ingrés complementari per infants a càrrec, entre altres mesures. Seria una millora parcial, perquè l’evidència científica ens diu que una prestació universal per infant a càrrec és el model d’ajut més eficaç per combatre la pobresa infantil. També ens ho fan veure altres estats: la majoria de països del centre i el nord d'Europa ja apliquen aquesta política.
Segon exemple: el departament de Drets Socials i Inclusió ha anunciat que pretén reforçar la prevenció en el sistema de protecció a la infància. D’entrada, no hauríem de parlar d’una aposta política, sinó de l’estricte compliment d’un element fonamental de la llei dels drets i oportunitats en la infància i laAdolescència, que es va aprovar al Parlament... fa 15 anys! ¿Però com ho fem, quan els Serveis Especialitzats d’Atenció a la Infància i l’Adolescència només atenen un 11% dels infants en pobresa severa? ¿Com atenem els casos menys greus, en què encara hi ha marge per a la prevenció, amb uns serveis socials col·lapsats? La llei també diu que protegir la infància ha de ser una prioritat pressupostària, però seguim destinant-hi l’1% del PIB, lluny del 2,5% de mitjana de la Unió Europea, segons l’últim informe anual sobre els drets de l’infant del Síndic de Greuges.
Tercer i últim exemple: quants experts més ens han de repetir que l’educació dels 0 als 6 anys és clau per trencar el cercle de la pobresa? ¿Hem aprofitat, però, els últims 15 anys per crear més places d’escoles bressol? No, ras i curt. Tot i que la forta caiguda de la natalitat explica que avui tinguem una proporció més gran d’infants escolaritzats, el 2023 teníem 15.000 alumnes menys en aquesta etapa que el 2011. Quan hem recuperat la inversió, hem començat la casa per la teulada: en termes d’equitat no té sentit que el curs d’I2 sigui gratuït per a qui ja hi accedeix, en lloc de garantir places per a tots els nens i nenes i millorar la tarifació social. Sobretot quan sabem que la infància més desfavorida té menys accés a la bressol.
Mentrestant, les famílies no esperen solucions de braços plegats. Neden a contracorrent i en espiral per seguir respirant amb l’aigua al coll. Amb feines que en molts casos no els permeten arribar a final de mes, els preus prohibitius de l’habitatge, l’ofec de la inflació. I els infants? Ho pateixen en el benestar emocional, la salut, els aprenentatges. Arribant tard no només estem desatenent-los, sinó condemnant els seus fills: quan els pares s’han criat en una situació econòmica difícil, 6 de cada 10 infants hereten la pobresa, com ha estudiat l’economista Sara Ayllón. Si volem evitar-ho, deixem de fer tard i posem-hi els recursos.