El meu poeta (2013)
Peces històriques
De l’article d’Ignasi Riera (Barcelona, 1940-Madrid, 2025) a la revista Nous Horitzons (2013) en record de Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939-Bangkok, 2003) de qui enguany es commemora el mig segle del seu llibre més combatiu (La Capilla Sixtina: del proceso de Burgos al espíritu de febrero) aparegut en vigílies de la mort de Franco. L’escriptor i polític Ignasi Riera, mort el passat 22 de maig, manifestava sempre un interès especial per la literatura i el periodisme d’abans d’ara.
[...] El primer volum de la poesia completa de Manuel Vázquez Montalbán porta un títol cernudià (de qui en commemorem aquests dies el centenari): Memoria y deseo. Si hagués de resumir en una frase allò que encomana la lectura de l’obra poètica del Manolo, manllevaria una frase de Salvador Espriu, dels anys 60: “Canto l’esperança... desesperançadament”. Perquè l’autor de poemaris com Praga o com Ciudad o com l’escrit quan era a la presó de Lleida, Una educación sentimental [1967], revelen una contradicció només aparent: la crònica d’una desfeta, gairebé total, vista des dels ulls d’un fill de vençut en un racó d’una ciutat vençuda –que per a ell mai no serà Barcelona sinó Barcelones– escrita per algú que en canvi s’arremanga i s’afegeix als resistents, als hereus maltractats de la República, en contra d’un franquisme i d’un Franco que acaba essent una obsessió per a l’inventor del detectiu Carvalho. Com ens acaba de revelar el fill, Daniel Vázquez Sallés –per cert: Daniel per les Coplas a la muerte de mi tía Daniela i també Daniel el nét del ja ultrafamós MVM–, la redacció de l’Autobiografia del general Franco [1992] va posar el seu autor contra les cordes de la supervivència. Després, encara havíem de trobar el Manolo com a company del Carvalho d’En pos del Milenio, que és una proposta de viatge no gens ingenu per la geografia d’un esperit tan universal, i tan solidari, com l’autor d’El pianista. D’on treia la seva tenacitat com a escriptor? De la seva fidelitat als orígens i de l’exemple dels seus herois concrets, com ara Miguel Núñez, a qui va prologar les memòries: La revolución y el deseo. Quant als orígens, Georges Tyras, l’estudiós més perspicaç de Vázquez Montalbán [autor d’un llibre de converses amb Vázquez Montalbán: Geometrías de la memòria (2003)], ens aclareix que un home que no parava d’escriure sobre política internacional –ens vèiem a les set del matí a la redacció del Tele/eXpres, el vespertí on MVM escrivia sobre allò que era notícia del dia al món, gràcies als darrers teletips, tecnologia d’aleshores–, i que no parava de viatjar, en el fons del fons estigués sempre de retorn al seu barri del Raval, amb records precisos de la bossa d’olives negres, de la mare, del pare que un dia sortia de la presó... i dels seus amics d’allà, com ara Joaquim Marco, Maruja Torres o, per damunt de totes i de tots, l’expert en Clarín i en crítica literària, figura novel·lada pel Manolo, el catedràtic Sergi Beser, que havia nascut a Morella. Si el també amic Raimon, cantava que “qui perd els orígens perd la identitat”, Vázquez Montalbán va viatjar sempre per tornar a casa. No deixa de ser simbòlic que el darrer dels seus escrits, enviat per fax des de Bangkok, fos l’esborrany d’un document a favor de les fondes catalanes, enviat a l’amic Ramon Parellada. Ah! I recomano del llibre esmentat del fill el document, per desgràcia quan el Manolo ja havia mort, del subcomandante Marcos bo i aclarint les relacions de l’autor d’El estrangulador o de La aznaridad o del, no sé si profètic, Asesinato en el comité central [1981] amb el moviment zapatista.
