El poeta de “Les tombes flamejants”

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]

Ventura Gassol, l’anomenat poeta de Les tombes flamejants, és actualment un personatge bastant oblidat, per dissort, tot i haver estat un dels homes més importants dins la història de Catalunya del segle passat. [...] Nascut a la Selva del Camp, població de la comarca tarragonina del Baix Camp, era un català de soca-rel. Essent molt jove, prengué part, formant part de l’exèrcit de Francesc Macià (era un dels lloctinents de l’“Avi”), en la frustrada invasió, des de territori francès, de Catalunya, per Prats de Molló, per tal de restablir-hi, durant la dictadura del general Primo de Rivera, les nostres llibertats. En tornar del seu primer exili, a començament dels anys 30, després de la caiguda del citat dictador, fou conseller de Cultura i d’Ensenyament en el Govern de la Generalitat de Macià i, posteriorment, en el de Companys. I l’antic seminarista -Gassol estigué a punt de cantar missa-, des del seu càrrec, mai no es cansà de fer favors. Així, per exemple, quan esclatà la Guerra (in)Civil, el 1936, contribuí a salvar el patrimoni artístic de Catalunya; evità que fos incendiada la catedral de Barcelona, gràcies a una acció que portà a terme amb la col·laboració dels mossos d’esquadra; impedí l’assassinat de nombrosos religiosos, com el doctor Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, i el doctor Cartañá, bisbe de Girona. Amenaçat de mort per elements incontrolats de la FAI, Ventura Gassol hagué de fugir, cames ajudeu-me, i es refugià a l’estranger, on romangué quatre dècades. O sigui, fins que el general Franco passà a millor (o, potser, hauríem de dir pitjor?) vida... Gassol tornà a posar els peus a la pàtria, una pàtria que ell estimà apassionadament, el 28 de juny del 1977 [...] Els versos de Les tombes flamejants, en la tristíssima etapa de la dictadura primoriverista, tots els catalans els sabien i recitaven de memòria: “ Fou una pàtria. Va morir tan bella,/ que mai ningú no la gosà enterrar;/ damunt de cada tomba, un raig d’estrella;/ sota de cada estrella, un català./ Tan a la vora de la mar dormia/ aquella son tan dolça de la mort,/ que les sirenes dia i nit oïa/ com li anaven desvetllant el cor./ Un dia es féu una claror d’albada,/ i del fons de la tomba més glaçada/ fremí una veu novella: el cant dels cants./ Foc nou, baixa del cel i torna a prendre./ Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra./ Oh! Pàtria de les tombes flamejants! ”. [...] La segona estrofa (la que s’enceta amb “ Tan a la vora de la mar dormia... ”) il·lustrà, sobretot al llarg dels anys 30, moltes esqueles mortuòries de gent de casa nostra, cosa que, últimament, alguns catalans i catalanes d’edat molt avançada, abans d’exhalar el darrer sospir, encara preguen que es posi als recordatoris dels seus funerals...