L’esperat retorn de la Liat
En l’edició dels Oscars de l’any passat, el premi al millor documental va ser per a No other land, el retrat de la destrucció de la comunitat palestina a Masafer Yatta per part de l’exèrcit israelià. Mesos després de rebre el guardó, un dels assessors, l'activista Odeh Hadalin, va ser assassinat a trets per un colon israelià. Enguany, un dels documentals nominats a la mateixa estatueta és Holding Liat (Hasta que vuelva Liat), que mostra l’altra cara del mateix conflicte. Produït per Darren Aronofsky (Rèquiem per un somni, El cigne negre), el trobareu a Filmin. El documental segueix la família de la Liat Atzili, una professora d’història que va ser segrestada per membres de Hamàs quan van assaltar el quibuts on vivia amb el seu marit.
Els vincles de la família Atzili amb dos amics documentalistes han permès seguir tota l’angoixa del procés des de primera línia. Els pares de la Liat es converteixen en els protagonistes. No s’aborda la història des d’una perspectiva melodramàtica: és un documental on hi ha tanta contenció emocional que fins i tot en algun moment es fa estrany. Holding Liat és més que això. En una situació psicològicament extrema, el documental estimula les reflexions polítiques dels pares de la Liat sobre el conflicte entre Israel i Hamàs. “Aquest no és el futur que vaig imaginar per als meus fills. Quan hi ha hagut una guerra que acabi bé? De fet, com que la Liat és més intel·ligent que jo, ella ja va entendre-ho molt abans”. El documental mostra el desencant cap a un Israel utòpic que el seu pare, el Yehuda, es va imaginar durant els anys setanta i que mai no ha aconseguit veure fet realitat.
Sobre les negociacions per l’alliberament d’ostatges, les manifestacions dels familiars i la posada en escena dels intercanvis amb Hamàs n’hem vist moltes imatges i declaracions oficials a la televisió. El més interessant de Holding Liat és que acosta els espectadors a la cara oculta de tot plegat i fa palesa la divisió de la societat israeliana. Les entrevistes del pare de la Liat amb senadors dels EUA esdevenen inquietants per la fredor i la teatralitat de la política. La seva trobada inesperada amb un advocat palestí es pot llegir de manera forçada com un esforç de cordialitat, però és d’una incomoditat terrible per tot el que traspua. El llenguatge corporal i el to diuen molt més que tot el que s’expressen l’un a l’altre. Inevitablement, hi ha amagades les servituds de la por i com aquella conversa pot afectar el desenllaç.
Al marge de l’escena del retrobament familiar i algun gir colpidor, és molt valuosa l’entrevista final amb la Liat, tres mesos després del seu alliberament. Recorda amb serenitat una conversa que va mantenir amb el seu marit anys abans sobre la frontera amb Gaza. “Avui, aquesta frontera té un significat molt més profund”. Som davant de la transformació de la protagonista. Com a professora d’història, les seves reflexions plantegen un camí que lamenta que no s’hagi recorregut abans.
