Política industrial i aranzels (1900)

D’Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917) a Diari de Catalunya (19-X-1900), nom de La Veu de Catalunya durant la suspensió imposada pel govern entre juliol del 1900 i març del 1901. Quan Prat de la Riba va escriure aquest article feia un mes de la reunió d’uns cent fabricants en el Foment del Treball Nacional. Van decidir emprendre iniciatives per fer front a la crisi industrial causada pel fracàs de l’estat espanyol en les guerres d’independència a les colònies ultramarines. Aquella ensulsiada de fa 125 anys va esperonar el catalanisme i generava propostes com la d’Albert Rusiñol Prats, empresari i polític que el 1899 va demanar a la reina regent i al seu govern un concert econòmic per a Catalunya, petició que llavors tampoc no va ser atesa.

L’actual crisi econòmica de Catalunya, per les causes universals i els factors locals que concorren a produir-la, és una de les més grosses que s’han presentat en el curs de la seva història. La indústria catalana, apartada de la lluita econòmica internacional per la protecció aranzelària, ha arribat a la crisi present desenrotllada i forta, però sense la perfecció que només s’aconsegueix amb l’estímul de la competència exterior i amb la protecció de governs que no redueixen la seva funció tutelar de la indústria a apujar o abaixar les tarifes. En la vida dels pobles està tot tan lligat, que la producció industrial progressa o s’esllangueix segons minva o creix la força i la cultura total del país. Quan decau el poder d’un estat, decau la seva indústria, quan la seva cultura és rudimentària, la seva indústria per desenrotllada que sembli no passa tampoc de rudimentària. Catalunya forma part d’un estat el poder polític del qual ha anat tan avall com és possible. Hereu d’un continent immens, que la sort va portar al seu domini, s’ho ha anat jugant tot al joc del desgovern, i s’ha quedat sense colònies, precisament en el temps en què els pobles nous fan més desesperats esforços per a adquirir-ne i, els que ja en tenen, per a eixamplar-les i solidar-les. Els famosos terços de Flandes i d’Itàlia, que ens surten tan sovint al pas per a mantenir il·lusions i vanaglòries, s’han convertit en exèrcits de dos-cents mil homes que s’entreguen pacíficament. Les esquadres no arriben de bon tros als centenars de naus de la “Invencible”, però s’hi assemblen de ple en el fet que un cop de vent les desfà i aplana. Els nostres inflats personatges poden jugar encara a ambaixadors i diplomàtics, però el món ha prescindit ja en absolut de nosaltres; Europa planteja i resol les grans qüestions internacionals sense tenir en compte per a res els interessos d’Espanya. [...] Avui hem tornat molt a menys, som com aquests “hidalgos” carregats de títols de noblesa, de quarters i blasons i records gloriosos, tancats dintre d’un castell ple de goteres. [...] La ciència, l’art i en general la cultura no les senten, i encara que les sentissin amb quins medis podrien satisfer-les? [...] No és estrany que els qui així obren, posats a governar, vagin multiplicant cada dia els estols d’empleats que badallen en les oficines o hi compareixen només a fumar el cigarret i cobrar la nòmina. [...] La pèrdua de les colònies ha convertit, doncs, el problema aranzelari en problema politicoadministratiu. Els nostres productors no s’han de preocupar ja de qui sigui ministre d’Hisenda, sinó de tota la direcció política i administrativa de l’Estat. Necessitem un règim polític que tregui el govern de les mans ineptes que el retenen per tornar-lo al país, un règim que faci governar els més aptes, intel·ligents i interessats, un règim que es preocupi del bé comú, en lloc d’atendre exclusivament el bé del partit o de les colles de vividors que el componen. Necessiten, els nostres productors, que predomini en la direcció de l’Estat el sentit polític de la nostra terra. [...]