Contra la política de la nostàlgia
La nostàlgia és un sentiment profundament humà, i universal. Pràcticament tots i totes tenim nostàlgia en algun moment de la nostra vida. És inevitable: a mesura que passa el temps, nosaltres canviem. I també canvien les persones que ens envolten i els llocs que habitem. De vegades són canvis lents i només es fan evidents quan un dia mires enrere i et sorprens enyorant un món que ja no existeix. De vegades mirar enrere pot ser reconfortant. Altres vegades fa més mal. Sobretot quan els canvis són sobtats i el teu món s'ensorra de cop i volta.
En tot cas, sempre cal estar alerta, perquè la nostàlgia sol construir-se sobre una ficció. El que enyorem no és el passat realment viscut, sinó el record que en tenim. I la memòria és selectiva. Recordem algunes coses i n’oblidem d’altres. I de vegades volem creure que enyorem un lloc, una persona o un moment, quan el que en realitat el que trobem a faltar és ser infants o joves.
Però la nostàlgia no és només una emoció íntima. També té un ús polític, més perillós. I cada cop és més present. Fa un temps que tota mena de líders polítics i figures de la cultura de gairebé tot l'espectre ideològic semblen haver-se posat d'acord a conrear imaginaris de la nostàlgia. Hem passat d'una dècada en què la nostra conversa col·lectiva tractava sobre el futur a un període dominat per la mirada cap al passat. La gramàtica política del canvi i l'emancipació ha deixat pas a la del lament i la pèrdua.
Ens conviden a tindre nostàlgia d'un país, d'una ciutat, d'un barri o d'una escola que ja no existeixen. D'un passat que "recordem" familiar, confortable, endreçat i previsible. Un món en què la societat era més homogènia, les jerarquies més clares i les trajectòries vitals més previsibles. Ens fan enyorar un món en què, diuen, tothom t'entenia quan demanaves un cafè amb llet en català. Coneixies el veïnat, perquè era el mateix de tota la vida. Als comerços de tota la vida tothom et coneixia, i si no duies diners, doncs ja m'ho pagaràs demà. Podies comprar un pis al barri on havies crescut. A l'escola, els mestres parlaven i els alumnes escoltaven. Si feies el que tocava, tenies al teu abast una bona vida.
Moltes d'aquestes coses no són veritat, però tant li fa. El que ens fan enyorar és només una part de la història. Potser podies comprar un pis amb pocs anys de sou, però no podies divorciar-te ni fer vacances. La ciutat no estava presa pel turisme, però l'heroïna feia estralls i els atracaments eren molt freqüents. No et senties estrany al teu barri, però difícilment podies escapar-ne. Al carrer es parlava català, però la majoria no havia pogut aprendre a escriure'l. Els parts eren "naturals" i no "medicalitzats”, però morien moltes més mares i nadons. Els obrers eren orgullosos i estaven cohesionats, però vivien atrapats en feines alienants, torns infernals i malalties i accidents laborals. I les dones, a casa o en la subocupació. Els alumnes callaven i feien bona lletra, però la majoria no entenien res del que recitaven de memòria i abandonaven l'escola als catorze anys. Als pobles tothom s'ajudava, però l'opressió i el control social ofegaven qui no hi encaixava, fossin gais i lesbianes, dones alliberades o simplement gent amb sensibilitat dissident.
No hi pot haver política de la nostàlgia sense l'oblit. I com que la memòria és un exercici de poder, el que s'oblida sol ser la història dels vençuts, dels subalterns i dels marginats. I per això la política de la nostàlgia sempre és profundament reaccionària. De fet, com explica l'historiador de les idees Mark Lilla a La ment naufragada, la nostàlgia és precisament el tret característic del pensament i l'acció política reaccionària de la modernitat.
La nostàlgia política sembla inofensiva, però és molt perillosa. El risc d'anhelar el retorn a un passat que mai no va existir és que ens acabi portant a un altre lloc, que no és el que crèiem recordar. El món d'ahir no tornarà. Si de cas, podríem tornar a un lloc diferent. I pitjor, que és on porten sempre les contrarevolucions.
Darrerament hem pogut veure un gran exemple d'això: algunes influencers del moviment tradwife (com Lauren Southern) –que idealitzaven la vida de la dona de casa, que cria molts fills, fa pastissos i broda coixineres– han acabat sotmeses en relacions abusives, de dominació i maltractament. En extrem, la nostàlgia porta a la distopia. Ho il·lustra de manera magistral la ficció de Margaret Atwood El conte de la serventa. O, en la vida real, el tràgic i brutal experiment del califat de l'Estat Islàmic. Però no cal anar tan lluny. A casa nostra s'escampa ara l'enyorança estèril d'una societat homogènia. Però aquell món no tornarà, i tot intent de tornar-hi ens abocaria a un malson violent i autoritari com el que ja s’entreveu a l’Amèrica de Trump.
No ens hauria de sorprendre que els grans promotors de la política de la nostàlgia siguen moviments reaccionaris, com la dreta radical europea o l'islamisme polític. És més inquietant que des d'alguns sectors d'esquerres també es caigui en el parany de la política de nostàlgia. Conrear el sentiment de pèrdua i la mirada al passat sempre acaba per engreixar les forces de la reacció. Entre altres coses, perquè tot l'espai i tot el temps que dediquem a enyorar en va el passat no el podem invertir a imaginar i construir un futur diferent. En el cas del sobiranisme català, la tensió és evident: en el moment en què la derrota de 2017 i la repressió van fer difícil imaginar un futur diferent i van trencar l'encanteri, es va començar a imposar la mirada enrere.
Cal qüestionar, i resistir, aquesta onada de nostàlgia política. Però l'alternativa no pot ser el fatalisme o l'acceptació acrítica del present i de qualsevol futur que ens plantegin, ni el menyspreu a les pròpies arrels, ni tampoc una ingènua confiança en un progrés lineal. El progrés col·lectiu només pot vindre de la crítica profunda al present i l'esperança compartida en la possibilitat d’un futur diferent.