Després de la seva desencoratjadora compareixença davant de la comissió del Congrés per la dana del País Valencià, el sotslíder del Partit Popular, Feijóo, es va queixar que els grups de l'esquerra havien “polititzat” la seva compareixença. Tractant-se de la compareixença d'un polític davant d'una comissió formada per polítics per respondre de la gestió d'una catàstrofe que marca l'agenda política des de fa un any i tres mesos, sembla bastant lògic que la cosa estigués “polititzada”. En paral·lel, el secretari general del PP a Catalunya, Santi Rodríguez, va anunciar dilluns un canvi de parer: el seu partit no participarà a la manifestació de dissabte convocada per la Xarxa de Plataformes d'Usuaris de Trens a Catalunya en protesta contra la situació a Rodalies (una altra catàstrofe, d'un altre tipus) perquè la veuen, ai las, “polititzada” per la presència que hi tindrà Òmnium Cultural. Sempre poden anar a la de l'ANC, atès que l'independentisme català ha assolit tal punt de solemnitat i de patriotisme que ja no és capaç ni de convocar conjuntament una manifestació pel funcionament d'un servei públic.
Aquest tòpic sobre la suposada “politització” de fets que tenen un evident contingut polític és pròpia d'un cert tipus –valgui la redundància– de polítics: els populistes. O els més populistes, si partim de l'evidència que la gran majoria de polítics mostren un biaix populista més o menys marcat en algun moment. Però els que en són més, de populistes, juguen a aquest joc pervers que darrerament ha abraçat també el PP, per imitació de Vox (i, abans, de Ciutadans): fer veure que s'apunten al descrèdit de la política per presentar-se com unes persones que “no fan política”, sinó que es preocupen “pels problemes reals de la gent”, a pesar de ser, ells mateixos, polítics. I no uns polítics qualssevol, sinó dirigents del que segueix sent el partit més important del sistema polític espanyol, un partit de govern amb aspiracions de govern.
El truc del polític que vol fer veure que no fa política el fa servir també Trump, mesura de les dretes mundials, fins i tot des d'un càrrec com la presidència dels EUA. Però a cada país adquireix especificitats locals. Durant la seva compareixença, Feijóo va protagonitzar diferents moments que causaven vergonya aliena, sobretot per l'absoluta falta de respecte que va mostrar tant a les víctimes de la dana com a la intel·ligència dels ciutadans. Hi va haver un d'aquests moments, però, que podia haver estat còmic si no fos pel seu rerefons tràgic: des de la taula on responia, Feijóo va fer veure que s'encarava amb el diputat de Bildu Oskar Matute dient-li que a ell “no l'intimidaria”: la pantomima volia dir, en el fons, que Matute era un terrorista d'ETA i Feijóo un valent patriota que no temia plantar-li cara, com si es tractés d'un enfrontament dins el saloon entre el bo i el dolent d'un western. Contemplar escenes com aquesta és objectivament desagradable, però el més desolador és comprendre que si les fan és perquè han comprovat que n'obtenen vots.
