Porquets

Soc molt favorable al comportament dels líders mundials, perquè les seves rebequeries, estirabots, pixades fora de test i insults em fan pensar en el pati de l’escola de la meva infantesa. No pas els d’ara. Els d’abans, els del Naranjito als clauers. El pati on hi havia retrucs inoblidables com aquell: “Saps qui s’ha mort? L’avi porc. I saps qui l’enterra? L’avi Serra”. O aquell altre: “Què passa? Un burro per la plaça. A la meva menja i a la teva caga”. Per no oblidar el que deien els nens “castellans” i que ens admirava: “¿Qué miras? El ‘peo’ que te tiras”. Amb la immortal coda que feia: “Y tu madre lo recoge y lo echa a tu comida”. Naturalment, era la mare la que escombrava i cuinava aquest plat de difícil consistència.

Vladímir Putin està enfadadot perquè Donald Trump potser ofereix a Volodímir Zelenski "garanties de seguretat equiparables a formar part de l’OTAN". Un “Jo no t’ajunto” de pati. I com que està enfadadot ha anomenat “porquets” els líders i lideresses europeus.

Dir “porcs” als teus enemics –i, en general, fer servir animals per desqualificar– és molt innocent. Rata, vaca, porc, gos, guilla, balena... Que fàcil i que injust (per als animals). Però a sobre fer servir el diminutiu demostra un esperit preadolescent molt acusat. “Porquets”, els diu. Quina criaturada tan simptomàtica. El nen ha anomenat “porquets” els altres nens i no té a mà un adult que li digui, somrient, que això no es diu. Seria deliciós si no fos, esclar, que té el poder d’enviar a la mort uns quants milers de soldadets. Jugant, també. I que pot un dia encigalar-se (no entenc com aquest verb no és encara al diccionari) i començar a conquerir territoris. Els ha dit porquets, en públic, i seguirà fent vida normal. És fabulós.