ABANSD’ARA
Opinió 24/02/2021

A les portes de la llum (1985)

MARIA-AURÈLIA CAPMANY 1985
3 min
A les portes de la llum (1985)

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsDe l’article de Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991), a l’Avui (23-II-1985), arran de la mort de Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985), esdevinguda ahir va fer trenta-sis anys. Autor de poemes emblemàtics i de metàfores en obres de teatre gravades en la memòria de tota una generació de la resistència catalana antifranquista.

Ja s’apaga el foc / per l’ampla tarda. / Les portes de la llum / se’m tanquen. Ningú no ha posat un plet a la vida amb tanta intensitat com ho fa al llarg de tota la seva obra Salvador Espriu. Ell mateix ha titulat la seva poesia, el seu teatre i molta part de la seva prosa, com una llarga reflexió a l’entorn de la mort. Però, precisament, perquè aquest teló de fons, aquesta última realitat que concedeix a la seva vida el seu preu just, poques obres hi ha al nostre entorn que puguin donar una visió més profunda, més angoixada, més decididament positiva a l’existència. La mort i el poeta han caminat junts, i ell li ha anat concedint tota mena de qualitats, tota mena d’adjectius, que la fessin pròxima i gairebé la identifiquessin amb la mateixa vida. I la raó última d’aquesta identificació ha estat sempre, precisament, per donar una solidesa i perennitat en aquest contacte amb la realitat de la vida quotidiana, de les coses concretes, i sobretot, el lligam més profund que fa tota l’experiència humana coherent, és a dir: el llenguatge. [...] Tota la vida d’Espriu gira a l’entorn de la paraula. En la seva obra ens diu, sovint, que ha donat la seva vida a les paraules, o bé ens recorda que, en el moment més greu de la mort aparent de la nació catalana, va viure, i ho diu en plural, cal recordar-ho, per salvar-nos els mots. Les paraules són, és evident, l’eina del poeta. Per Salvador Espriu no sols són l’eina, són la columna vertebral de tot el que l’home és com a home. Les paraules identifiquen l’home; les paraules permeten, a través del gran alambí de la poesia, endinsar la intel·ligència en l’ambigüitat i la contradicció. L’absurd, la contradicció, l’amarg combat de la vida tenen sentit en l’última pregunta metafísica de l’obra espriuana, [...] En un dels més bells poemes d’un dels seus més bells llibres -em refereixo al poema dinou de Final del laberint -, Salvador Espriu ens invita a comprendre que, en els més oposats valors que les paraules ens ofereixen, com a intèrprets de l’experiència, hi ha un últim sentit que ens invita a comprendre l’univers [...] Un últim sentit que tracta d’haver la raó última de l’existència conforma tota la poesia lírica de Salvador Espriu en un constant plet, vol que la intel·ligència sigui capaç de facilitar-li el salt a la comprensió de l’absolut, però aquesta vocació metafísica i aquesta veu lírica no les tindrà com a poeta en una torre inaccessible; tot al contrari el converteix en un far que vigila la tenebra a l’entorn, que no es cansa d’il·luminar la foscor que l’envolta i que és, al mateix temps, guia i refugi de caminants. No puc dir què arribarà a ser per a les generacions futures aquest immens poeta nostre. El que sí puc dir és que per a la nostra generació és una veu segura, amiga, inimitable, sempre motiu de nous camins de la intel·ligència, de la sensibilitat, de la responsabilitat i d’una generosa entrega a tot el seu poble.

stats